La biblioteca i el jardí

Els ordes monàstics d’Occident, val a dir del cristianisme, són tan antics com la Palestina i l’Egipte del segle IV. Cap al 329, Antoni, l’eremita per antonomàsia de la religió cristiana, va fundar, a Gaza, la que podríem considerar primera confraria de persones dedicades exclusivament a l’estudi i l’oració. Cap al mateix temps van fer florida els pares del desert, també editats en català, entre ells els anacoretes i els estilites, escampats per una zona que aniria de la Síria actual fins al Baix Egipte: anacoretes (els que no volen viure en el Grand Monde); estilites (de stylos), que s’enfilaven dalt d’una columna per passar-hi fins a quaranta anys (per exemple, Simeó, de qui va fer una pel·lícula fabulosa Luis Buñuel), i predicar des de les altures relatives. Cap al 321, Pacomi va reunir una colla d’eremites massa solitaris per fundar també un monestir pròpiament dit, i va redactar una regla que sant Jeroni va traduir a inici del segle V.

Després va venir la gran implosió monacal, al segle VI, de la mà de Benet de Núrsia, autor d’una regla encara més famosa, impregnada de tots els elements que esqueien a una tradició cristiana i hel·lenística: Apatheia (apatia, en el millor sentit del terme), soledat, estudi, oració i caritat. De sant Benet deriven tots els ordes monàstics d’Occident, encara que després n’hi hagués de molt varis: els uns completament clausurats (els de sant Bru, que també van inventar el Chartreuse), d’altres mendicants i amics dels ocellets (els franciscans), d’altres erudits i educadors (els jesuïtes), d’altres amics de la guerra (l’orde del Temple) i d’altres predicadors i especialistes en la persecució i la crema d’heretges, bruixes i homosexuals (els dominics). La Lectio Divina, o lectura pública i privada de les Escriptures, va ser en general l’eix central de les activitats monàstiques, que també dedicaven una part del temps, segons la tradició benedictina, a una sèrie de feines que van de l’artesania a l’horticultura.

Dit això, relatem que acaba de sortir un llibre de Peter Seewald i Regula Freuler, Los jardines de los monjes (traducció de Roberto Bravo de la Varga, Barcelona, Elba, 2019), en què es fa un resum de les activitats en una sèrie de monestirs benedictins de Suïssa i d’Alemanya i el seu amor als jardins. Els autors no deixen de banda, ni de bon tros, l’explicació de les funcions relatives a aquell lema quasi universal per als monjos de qualsevol orde, Ora et Labora, “resa i treballa” —perquè els homes absolutament espirituals també han de fer bullir l’olla—, però no se sap per quin criteri, en l’organització del llibre o en la seva estratègia editorial, aquest deriva progressivament cap a una mena de tractat de medicina natural, herbes remeieres i conreu de jardins perfumats.

De fet, el jardí monacal és un invent tardà, més encara que l’Hortus Conclusus (a imitació de l’hort romà), conseqüència del necessari abastiment de la comunitat i la protecció dels centres monàstics contra enemics i descreguts. Quan sant Benet proclamava el lema llatí que ja hem citat, pensava més en el treball intel·lectual que en el treball manual, i no pensava gairebé gens a conrear rosers, til·la, saüc o pomeres. Diguem que el llibre dona a entendre, sense error, que a mesura que els monjos van deixar el treball intel·lectual en mans dels laics —cosa ja del tot visible durant el segle XVIII, que és antireligiós per acompliment de la lluminària racional— van dedicar-se a treballs més d’ordre catequètic, estètic i dels sentits.

Si el llibre fos equilibrat entre aquestes dues menes d’activitat, n’hauríem fet una lectura més plaent. Però arriba un punt en què es converteix en un manual d’horticultura (pàg. 94 i següents), i, per reblar aquesta tendència, una guia alfabètica de plantes medicinals, tant si es conreen als monestirs com si es troben en la vulgar naturalesa (pàg. 118 a 134). No falten al·lusions ecològiques al llarg de tot el llibre, com si vinguessin a demostrar, cosa que ens ha agradat, que l’ecologia té un fonament religiós, i que Hildegarda von Bingen vagi ser una precursora de l’antroposofia, com hi és esmentada. Per acabar de confondre certs lectors (un servidor) i complaure uns altres (els amants del menjar sa i de la medicina natural), el llibre acaba abandonant la idea del jardí com a lloc de pregària i Locus Amoenus virgilià —que és la funció, heretada dels monestirs, que tindrà el jardí seglar al temps de l’Humanisme, amant del lema “la biblioteca i el jardí”— per convertir-se, com si els monjos d’arreu del món no fessin altra cosa, en llocs de producció d’herbes i apòzemes naturalistes considerades, en el context en què es troben, també miraculoses.

Elba havia publicat recentment d’altres llibres dedicats als jardins molt més coherents i savis, com ara els d’Umberto Pasti, Jorn de Précy i Teodor Ceric. De manera que el crític adreça els seus lectors més assidus a llegir qualsevol dels altres, encara que reconegui que aquest farà les delícies de les belles ànimes més amigues de qualsevol planta, flor, herba o llavor per fer-se passar el mal de cap... que de l’Aspirina prodigiosa.