Els comuns afronten el 28-A en ple trencament

Catalunya en Comú encara aquest cicle electoral en ple trencament després que Elisenda Alamany hagi marxat, la qual ha passat a ser diputada no adscrita i ara s’asseu a l’hemicicle amb la CUP, i, sobretot, amb el dubte de si Joan Josep Nuet, líder d’EUiA, acabarà seguint els seus passos. Esquerra Republicana ja ha revelat que negocia amb tots dos la seva possible incorporació a la seva candidatura. L’endemà passat de deixar l’escó, la política va registrar el partit Sobiranistes, nascut del corrent comuns sobiranistes —la marca serà Nova—, que aspira a portar els electors de l’espai més escorats cap a postulats secessionistes. La crisi, larvada des de fa temps i mal segellada a l’octubre, ha esclatat just després de la convocatòria del 28 d’abril.

El sector independentista dels comuns sempre ha estat minoritari —les enquestes el situen en una proporció de set a tres— però Catalunya en Comú s’arrisca a perdre’l. Les males notícies se li acumulen: si diumenge que ve la CUP decideix concórrer per primera vegada a les generals també podrien deixar de sumar aquest vot alternatiu que fins ara anava a parar a la seva formació, a ERC o a l’abstenció. El Consell Nacional de Catalunya en Comú va acordar ahir el calendari de primàries, que se celebraran entre el 12 i el 14 de març. Els candidats a cap de llista, que es coneixeran com a molt tard el dijous, basculen entre els tinents d’alcalde de Barcelona Jaume Asens (el preferit de Pablo Iglesias i molt actiu en defensa dels líders independentistes) i Gerardo Pisarello (amb poques opcions de ser triat eurodiputat) o Joan Mena, d’EUiA, el portaveu dels comuns.

Després de guanyar de la mà de Xavier Domènech, les dues últimes generals celebrades el 2015 i el 2016, els comuns assumeixen la impossibilitat de revalidar aquesta victòria. Tot i que es va fundar el 2017 com una formació destinada a ser majoria de Govern, el partit ha anat perdent oxigen. El 21-D va fracassar —8 diputats davant d’11— i en poc més d’un any s’ha quedat sense Domènech i Alamany, el tàndem que els va dirigir. Si no hi ha sorpreses, cap dels caps de llista que ara es plantegen no s’apropa al perfil de Domènech, capaç atreure tant independentistes com federalistes. El referèndum, a diferència de llavors, ja no és la seva principal bandera i el partit ha acabat gairebé en terra de ningú enmig d’un electorat cada vegada més polaritzat entre constitucionalistes i independentistes. La direcció inverteix ara la seva principal energia a salvaguardar l’alcaldia de Barcelona i jugar les cartes de Colau.

Alamany no tenia futur en el grup parlamentari des que va acusar BComú i Iniciativa de llastrar el projecte, de trair els seus principis i d’empetitir-lo quan va ser presoner dels aparells de partit (clara al·lusió a ICV). Per tant, la seva marxa es donava per feta. Però el trencament més rellevant és si se’n va Nuet. La crisi és tan aguda que aquest va revelar que el seu partit es va negar a finançar-li l’assistència jurídica. El diputat serà jutjat juntament amb la resta de membres de la Mesa del Parlament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència. “Sempre va dir que faria el que fes Elisenda”, recorda un dels seus crítics. La realitat és que Comunistes, el partit de Nuet, un dels tres socis d’EUiA, està explorant el fet d’unir-se amb ERC. El comitè central ho debatrà dissabte. Esquerra Unida rebutja aquesta idea, i una trentena de càrrecs d’EUiA han signat un article demanant a Nuet que renunciï al seu pla o que dimiteixi.

Sota la pugna corrosiva, s’enfronten dues estratègies ideològiques: la que reivindica un sobiranisme “desacomplexat” que va defensar des del principi el compromís amb l’1 d’octubre —Nuet ha participat amb naturalitat en mítings amb independentistes amb la CUP— i la que es va resistir fins al final a participar en l’1-O, per bé que ara l’elogiï. Els comuns van navegar en aquesta ambigüitat fins al final però el xoc entre les dues visions era latent ja en la penúltima legislatura entre els ecosocialistes i els diputats de Podem. La fractura ideològica s’ha estès a diversos municipis. Més enllà de Barcelona, on les friccions són gairebé impensables —la regidor de Podem es resisteix a acceptar primàries—, diversos socis dels comuns estan pactant i se sumen a llistes alternatives de cara a les municipals a Badalona, Girona, Terrassa o Cerdanyola.