La pell càlida

El motiu de la bella i la bèstia (el motiu del consort humà que s’emparella amb un no-humà) ha gaudit d’una gran difusió en la rondallística d’arreu. No ha tingut dificultats a l’hora de perpetuar-se en el temps, colonitzar la literatura i adaptar-se al medi audiovisual. Vigència, doncs: des de l’encontre de Pasífae i el bou blanc, passant pel King Kong amorosit, fins al més recent La forma del aguade Guillermo del Toro, cada nova formulació del tabú bestialista troba la manera de seduir-nos.

Rachel Ingalls (Boston, 1940) també s’ha adscrit a aquest riquíssim motiu narratiu. A La senyora Caliban (1982) hi llegim sobre una mestressa de casa que, avorrida de la rutina suburbial, descobreix les intensitats de l’adulteri gràcies a una criatura marina que ha fugit del laboratori on l’estudiaven. La criatura, una mena de tritó humanoide, es cola per la porta del darrere de cals Caliban (tal com l’E. T. es refugiava al cobert de la família d’Elliott). Ben aviat es fica en la vida de la mestressa, Dorothy, per capgirar-la. Vet aquí un altre motiu universal, el de l’intrús benefactor que irromp i treu la protagonista de l’ensopiment d’una vida convencional.

LA SENYORA CALIBAN

Rachel Ingalls
Traducció de M. Hernández i Z. Méndez
Minúscula
140 pàg. 16,50 euros

La novel·la s’obre amb una parella en hores baixes: la mort d’un fill i algunes infidelitats d’ell han sufocat qualsevol emoció positiva entre els Caliban. Però la inèrcia matrimonial els arrossega i la ruptura no acaba de produir-se mai. L’apatia de Fred, el marit, sumada al tarannà somiatruites de Dorothy són els catalitzadors d’una aventura fogosa (encara que sigui amb un monstre pelàgic) que la deslliurarà de la grisor matrimonial. Fred amb prou feines arriba a ensumar-se res, i això que a ella li ha canviat la vida: Dorothy ha trobat una parella sexual a l’altura del seu desig (ja van pel quart i encara no han tocat les dotze del migdia), a banda d’un mascle a qui li surt de dins passar l’aspiradora i un amic amb qui conversar. Larry, així es diu el granotot, encarna l’ideal; un amant de pel·lícula que acumula virtuts, ben al contrari que el totxo amb qui estàs casada. Comparat amb Fred, el monstre Larry sembla l’home perfecte. A diferència del que passa al best-seller d’Albert Sánchez Piñol, Larry no té una pell freda de bestiola amfíbia sinó “càlida, suau i musculosa”. O sigui que tot són pros en favor de Larry. I és aquesta perfecció el que el converteix en un ésser inversemblant, no pas el fet que emergeixi d’una ciutat subaquàtica lovecraftiana. El fantàstic li serveix a Ingalls per recordar-nos, amb sornegueria, el que té de fantasia escapista l’aventura adúltera. Un dels punts forts del relat és que se sospita un desdoblament il·lusori, com si Dorothy projectés l’ombra d’una vida alternativa més plaent que la real, però no queda clar; així millor: l’ambivalència.

Els amors impossibles sempre carreguen contra les convencions. El llibre és idoni per malfiar-se de l’amor romàntic, però també perquè els humans reconeguem l’especisme que ens entela la vista. Larry, curiositat empresonada en un centre oceanogràfic, ha estat apartat dels seus i torturat en nom de la ciència. Dorothy prendrà consciència del tracte inhumà als diferents. A La senyora Caliban no li falta profunditat crítica, a pesar de la senzillesa i les poques pàgines. Cert que té menys replecs que Bear (1976), la meravellosa novel·la de Marian Engel amb qui comparteix amors bestials i perspectives femenines, però l’estil claríssim d’Ingalls aconsegueix un relat directe i captivador que creix en força i tensió: la sitcom del peix fora de l’aigua ha esdevingut un drama d’inadaptats i de relacions il·lusòries. Xocar amb la realitat és una putada per a la pobra Dorothy, però un bon cop d’efecte per a la lectora.