‘Black Mirror’ i els videojocs

Bandersnatch, l'episodi interactiu de Black Mirror en el qual s'ofereix a l'espectador, en determinats moments, escollir sobre dues conductes possibles del protagonista, és un tema que continua viu des que es va estrenar el 28 de desembre. Netflix, com ja és habitual, no ha donat xifres d'audiència, però sí que ha publicat algunes dades, maliciosament escollides, sobre les eleccions preferides dels espectadors. Un 60% va preferir que esmorzés cereals Frosties en comptes de Sugar Puffs. Un 52,9% de britànics van optar perquè l'Stefan, enrabiat amb l'ordinador, hi llancés el te. A la resta del món, el respecte per aquesta infusió és menor: el 55,9% va optar per aquesta manera d'enfadar-se. Un 73% va decidir que acceptés la feina de programar un joc que se li oferia. Però en decisions més serioses, abominables, Netflix guarda silenci i no explica quants espectadors van desitjar que matés el seu pare a sang freda i quants van optar per enterrar el cadàver i quants… per esquarterar-lo.

L'èxit d'aquesta gamificació, perdó pel terme, de la narració no ha agradat a una part de la comunitat dels videojocs. M'ho explica David Arroyo, que va publicar un documentat article a Meristation, precisament defensant Bandersnatch. “No es va encaixar bé que la pel·lícula s’emportés la notorietat per una proposta que des de fa anys ja fan els videojocs. L'empipament es va detectar particularment a les xarxes i va esquitxar persones conegudes que defensaven la producció de Netflix, com Álex de la Iglesia”. I Arroyo recorda com Telltale oferia un videojoc l’any 2012, basat en The Walking Dead, on el jugador controla, en diverses escenes, les decisions que pren el protagonista. És més, com recorda en el seu article, és possible que aquest episodi de Black Mirror sigui “més simple i pobre” que videojocs com Heavy Rain o Detroit: Become Human. “Però és lògic que s'hagi parlat més d'aquest film que dels videojocs que, des de molt abans, proposen un gènere d'entreteniment semblant. No es pot comparar la repercussió que té el llançament d'un videojoc amb el d'una plataforma amb 200 milions de subscriptors. D'altra banda, és impossible que Charlie Brooker, el creador de Black Mirror, hagi volgut desmerèixer els videojocs. Ell mateix va ser analista de la revista PC Zone”. I, de fet, el capítol és ple d'homenatges a l'univers del videojoc, que Arroyo enumera. Al film, la productora Tuckersoft treballa en un joc, Nohzdyve, que va existir per a ZX Spectrum a principis dels vuitanta. L'autor del llibre que inspira Stefan per intentar crear el seu videojoc està interpretat per Jeff Minter, un dels autors de Tempest, un vell joc d’Atari. I a més, Bandersnatch és el nom d'un projecte ambiciós d’Imagine Software, dels anys vuitanta, que pensava crear per a ZX Spectrum. L'empresa del film, Imagine Software es va gastar una enorme quantitat de diners en publicitat anunciant el joc... que mai va arribar al mercat i va haver de tancar.

Una altra conseqüència de l'èxit de Black Mirror Bandersnatch és que l'editora nord-americana de Tria la teva aventura ha demandat Netflix i li reclama 25 milions de dòlars. No només per copiar la seva fórmula narrativa, que el film esmenta, sinó perquè Bandersnatch tracta temes, diuen, foscos i violents aliens a la temàtica dels seus llibres. I és que algun motiu ha d'afegir l'editorial per justificar la demanda perquè des dels temps de Rayuela s'ha proposat al lector que pugui escollir el fil argumental. Per exemple, La cápsula del tiempo, de Miqui Otero. I al cinema, experiments interactius com Last call (2002) en la qual, expliquen, l'espectador donava el seu número de mòbil a l'entrada del cinema i la protagonista, en els moments més difícils, podia trucar-li –per una selecció aleatòria d'un algoritme– perquè li digués què havia de fer. És més, al catàleg mateix de Netflix hi ha títols interactius anteriors a Bandersnatch, com la infantil Minecraft Modo Historia, igualment hereva d'un videojoc, en el qual es plantegen alternatives com la de si vols que t'ataquin cent zombis de la mida d'un pollastre o pollastres de la mida d'un zombi. En fi, potser està passant el que descrivia The New York Times: el videojoc convertint-se en l'artefacte narratiu central de la nostra època.

En qualsevol cas, l'atractiu de Bandersnatch no és que estigui ple d'al·lusions per a l'entreteniment mitòman. I cal disculpar que algunes alternatives que proposa siguin anodines o que la selecció de rutes narratives no sigui del tot lliure. L'argument, les dificultats d'un jove amb problemes psíquics per crear un videojoc, sosté un subtema apassionant: el drama del jove que se sent dominat per un ens que no acaba d'identificar (l'espectador). En un determinat moment, adreçant-s'hi li demana que li faci un senyal. I l'espectador pot enviar-li al seu ordinador un signe que coneixen els seguidors de la sèrie o la paraula Netflix. Quan el personatge pregunta què és Netflix, l'ordinador respon: “T'estic veient a Netflix, prenent decisions en lloc teu. És una plataforma d'entreteniment per streaming del segle XXI”. L'espectador convertit en personatge fora de camp. Jocs metalingüístics, ficció en bucle... com quan, en una de les rutes, el jove vol tirar-se per la finestra del despatx del seu psiquiatre. No pot. És una finestra falsa del decorat del rodatge. Paren l'enregistrament i veient el desconcert del protagonista... decideixen trucar a un metge. La credulitat sobre el que veus sembla infinita perquè, com diu un personatge del film, “quantes vegades, jugant, has vist morir Pac-Man?”.

De fet, qui mana realment és la gent de Black Mirror, que donen a l'espectador unes determinades opcions, les que ells volen. Està molt bé, però ara que ja ens hem divertit una estona, que tornin a la narració de sempre, amb un responsable del punt de vista i del final. I deixant que l'espectador explori el relat i les seves formes.