Lluís l’occidental

Escriure un bon assaig és com mudar-se. Tothom vesteix el cos però engalanar-lo implica una plusvàlua. És el que fa el poeta, escriptor i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963) amb el pensament. El posa de gala. És memorable la capacitat que té per manejar les fonts, per enfilar les idees, les imatges i els conceptes, vinguin de la disciplina que vinguin. Calvo acaba de publicar L’infiltrat (Arcàdia), l’assaig que fa quatre en aquest vessant de la seva obra. I és important, parlar de tetralogia, perquè L’infiltrat no s’entén sense els anteriors. Ni que sigui sumàriament, direm que, a Les interpretacions (El Salobre, 2006), Calvo reflexiona sobre la capacitat que té la poesia per interpretar el món al marge dels discursos hegemònics. Amb Baules i llenguatges (3 i 4, 2011), l’autor reprèn l’exploració dels límits, però l’obre a altres gèneres i es pregunta com els filòsofs, els científics i els artistes han forçat el llenguatge per guanyar, pam a pam, terreny a la imatge canònica del món. Amb El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), es fa el salt del món llenguatge al món donat pel llenguatge del poder, ço és, el món cartografiat, catalogat i, finalment, considerat indiscutible i real.

Si pensem el segle XX en termes de segle llarg, convindrem que tot just ara sembla que comença d’acabar-se, perquè el món que ens ha llegat és o sembla homogeni i està predestinat a no canviar gaire. Si més no, això és el que es desprèn des d’una assagística jove i contemporània que parla de saturació, de finals i de sortides urgents, de revisions i de la necessitat d’esmolar les eines.

Començant per l’evasió com a forma de superació, el poeta i empresari Jaume Munar (Felanitx, 1982) branda la poesia com el llenguatge que permet fugir del món encarcarat pel sentimentalisme i la moral, tesi que desenvolupa a El futur. Poesia de la inexperiència (Adia Edicions / Cafè Central, 2018). De signe contrari, però igualment escapista, el filòsof i llibreter Santiago Gerchunoff (Buenos Aires, 1977) advoca per renovar els mecanismes de l’adhesió incompleta (Ironía On, Anagrama, 2019) i, d’aquesta manera, no fer-se un clos nou, sinó romandre a la plaça digital a discutir els relleus del món donat. Al seu assaig Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017), la filòsofa i assagista Marina Garcés (Barcelona, 1973) fa un pas més en direcció a la Terra i ni defuig ni es queda a Twitter, sinó que reivindica la responsabilitat pública i l’acció directa. Segons la successió amunt esbossada, L’infiltrat de Lluís Calvo no només reclama el valor de l’experiència i de l’acte, en un món que ja és tot ell occidental, sinó que aposta per esmunyir-s’hi endins. Des d’una perspectiva, tàctica que reconsidera per comptes de revisar, Calvo ens escopeteja a vagabundejar pel segle XX, a immiscir-nos entre els discursos preponderants i ens convida a amagar-nos, a fer servir els angles morts d’Occident.