Diferència i compromís

A les portes d’una nova edició de la fira Arco, convé interrogar-se —sense molta gravetat— sobre el paper real que juguen les galeries d’art. No parlem de les que estan en poder dels grans marxants (Hauser & Wirth, Gagosian, Pace, Zwirner), que es mouen en els tres principals mercats del sector, els Estats Units, la Xina i Anglaterra, ni de les subhastes, que es comporten cada vegada més com galeries, sinó dels espais de sempre, sales de pintura, escultura i fotografia que reben el públic en carrers cèntrics o propers als museus.

El mercat de l’art és volàtil i insaciable. O s’expandeix i se sucursalitza (Art Basel-Miami-Hong Kong, Frieze Londres-Los Angeles), o es contrau en models alternatius de fires més petites i dinàmiques. Els formats es barregen, els cànons es trenquen, els crítics són comissaris i els comissaris són artistes, i fins el col·leccionista compra per internet sense necessitat de tenir físicament la peça al davant. La uberització ha arribat al comerç de l’art com un fenomen pop-cultural, però aquí ningú farà vaga. Així que el galerista vocacional és un professional en extinció, i qui sap el que oferirà a l’artista prou bo, més enllà que els museus són ara plataformes promocionals les programacions de les quals estan subjectes al caprici i a la butxaca dels bilionaris.

A Barcelona, les galeries s’esfumen com els quioscos de premsa, les botigues de queviures i les merceries. En un dels seus eixos més actius, el passatge Mercader, la galeria Estrany & De la Mota ha anunciat que tancarà a final de temporada. Allà mateix, uns quants portals més amunt, resisteixen Marc Domènech i ProjecteSD. La primera s’esforça a sostenir un mercat que posa el focus en les avantguardes històriques, la fotografia i la pintura catalanes, mentre que la segona prefereix el concepte. Precisament en aquest espai s’exhibeixen els treballs de Patricia Dauder (Barcelona, 1973) sota el títol Hollow, un terme que no remet a la idea d’un cos buidat o buit, sinó a una mena de flotació o desconnexió amb alguna cosa que li és natural, que ha deixat a part la seva closca o ha abandonat el seu refugi.

Dauder es complau dialogant amb l’àmbit estètic del minimalisme (quadrícules) i el postminimalisme, insisteix en allò carnal i en la confrontació expressa d’atributs com ara força/fragilitat, duresa/suavitat, superfície natural/industrial. Materials diversos —fang, fustes, paper— han estat desposseïts de la seva pulsió cultural i ara els veiem estetitzats com a “objectes parcials” o seccions. Aquestes obres van sorgir de les seves experiències a l’Equador, fa uns mesos, mentre participava a la Biennal de Conca. Allà va crear entorns que tenen alguna cosa de fantasmàtica, no acullen ni protegeixen perquè són només restes de sòls i barcasses, prèviament erosionats, cremats i després col·locats ordenadament sobre el paviment. Els dibuixos (oli sobre paper) semblen siluetes de cossos torbats per fantasies i mancances. En un mur, fotografies de teixits impreses sobre teles pengen com fulls de calendari. I a la part inferior d’una altra paret, hi ha col·locats en filera horitzontal uns pètals de fang que desencadenen una espiral d’identificacions sobre el cos femení.

En una línia molt més estudiada i sòbria, l’obra de l’enigmàtic i gairebé desconegut pintor armeni Léon Tutundjian (Amàsia, 1905 — París, 1968), es presenta inèdita a la galeria Marc Domènech. Artista contra corrent, va sobreviure a l’extermini del seu poble gràcies a la protecció materna. Va fugir primer a Istanbul i després a Venècia, per instal·lar-se definitivament a París, on va connectar amb les avantguardes del moment, encara que mai es va identificar amb cap sinó que va treballar en els marges, vorejant moviments com Abstraction-Création i Art Concret, sempre fidel al càlcul geomètric. Va acabar sent surrealista quan ja gairebé ningú no ho era. Els seus dibuixos i escultopintures dels anys vint combinen l’informalisme amb una geometria que recorda Klee i Kandinsky. Línies i corbes, pesos i contrapesos (fusta, metall), li donen moviment a allò representat, semblen figures o taques esquemàtiques que baixen per una escala o ballen.

Convé visitar aquestes dues exposicions. A més de coneixement i bellesa, tenen una singularitat autèntica, una diferència compromesa.