Encunyar la teva pròpia moneda

Els consensos en literatura són criatures estranyes, fa gairebé il·lusió quan en trobem un, i són tan fràgils... conviden a protegir-los! Pocs consensos crítics trobarem més aferrats a l’imaginari del lector que el que s’ha establert al voltant d’Ernst Hemingway, segons el qual la seva obra està partida en dos: una primera on va escriure una colla de relats (mig centenar) extraordinaris i una segona on predominen les narracions extenses i on sovint l’autor ens fa l’efecte de rascar amb desgana el fons de l’olla d’un talent gairebé consumit.

Hemingway ens proposa a París era una festa (llibre que pertany a la segona etapa) fer un tomb per un museu del prestigi artístic i cultural. L’escenari no pot ser més rutilant (París) i els personatges amb els quals es creua (de vegades per tractar-los com gossos, com el pobre Ford Madox Ford) cotitzen alt en la borsa del prestigi simbòlic: Joyce, Fitzgerald, Pound, Picasso, Stein, Miró, Sylvia Bleach... Hemingway els dedica capítols breus, més o menys independents, on barreja semblances, observacions literàries i informes vitals.

Una de les grans creacions d’aquesta festa parisenca sobre la qual l’autor retalla la seva joventut roman invisible durant les gairebé 300 pàgines del llibre, però Hemingway la imagina amb tanta claredat que gairebé el podem sentir al nostre costat mentre passem les pàgines: es tracta del lector ideal de París era una festa, un home (Hemingway no sembla interessat a escriure per a dones) que, d’una banda, és ingenu a l’estil dels americans de James i que s’enllepoleix amb les mencions en un pont famós, un restaurant (francès!) o un artista europeu; i que de l’altra està completament entregat a un Hemingway instituït ell mateix en fetitxe cultural. Un lector que accepta consells sobre com menjar, com beure, com fer l’amor, com apostar als cavalls, com llegir, com viatjar... sempre que provinguin de Hemingway.

PARÍS ERA UNA FESTA

Ernst Hemingway
Viena Edicions
282 pàg. 17,95 euros

Davant un lector tan entregat, Hemingway es passa mig llibre posant. La posa és complexa, però es basa en la combinació de tres o quatre elements: autenticitat, austeritat sentimental i compromís artístic; els ingredients es repeteixen tantes vegades (el vehicle favorit són uns diàlegs impostadíssims) que tenim la sensació que aquí s’exposa complet el cèlebre iceberg que el jove Hemingway es va preocupar d’amagar amb tant talent i atreviment durant més de noranta contes.

El decorat és artificiós, però entre les figures de cartó pedra Hemingway aconsegueix que bufin ràfegues de literatura notable. Sobresurten les semblances que dedica a Pound (la temperatura del llibre puja en cada aparició seva) i a Fitzgerald, i l’afecte que la prosa transmet en cada aparició de Joyce (de la seva obra té poc a dir, però admira el seu magisteri vital sense fissures). Cal reconèixer també que el text sencer està esquitxat de descripcions de valor que es beneficien del treball de Ferran Ràfols Gesa, un traductor que maneja un català tan flexible (compareu la prosa seca de París amb la seva versió, en aquest mateix segell, dels laberints sintàctics de La veritable vida de Sebastian Knight) que emociona.

Ironies de l’escriptura: les ràfegues de bona prosa i el grapat de retrats sentits ens permeten entendre molt més bé què volia dir Hemingway amb “autenticitat” que les pàgines on s’encaparra a encunyar (davant dels nostres ulls) la seva pròpia moneda.