Marclay i el postcolonialisme, estrelles del Macba el 2019

El so es pot sentir, però també es pot veure. I experimentar. Sobretot amb treballs com els de l'artista visual suissoamericà Christian Marclay entestat durant tres dècades a fer composicions en què el so es manifesta visualment convertit en obres com The clock, una pel·lícula de 24 hores en què tot gira al voltant del temps que s'ha convertit en una obra mestra des que es va estrenar l'any 2010 i que han fet que Marclay sigui considerat un dels noms més rellevants de la seva disciplina en els últims temps.

Marclay serà el protagonista d'una de les grans exposicions que farà el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) aquesta temporada. Comissariada per Tanya Barson, conservadora en cap del museu, la mostra (a partir del 12 d'abril) permetrà conèixer com Marclay crea una composició i la seva tendència a buscar la participació i col·laboració del públic. I ho farà a través de tres de les seves obres més destacades, en què fa servir textos, partitures musicals, collages i obra gràfica: com Video Quartet (2002), en la qual projecta fragments de pel·lícules en quatre pantalles alhora; la instal·lació interactiva Chalkboard (2010), en la qual el públic escriu en una pissarra amb un pentagrama que després interpreten un grup de músics durant l'exposició; Manga Scroll (2010), una partitura vocal enrotllada de 20 metres de llarg, i la immersiva Surround Sounds (2014-2015), obra mestra de la seva investigació sobre l'onomatopeia.

La mostra no inclourà la seva obra més coneguda, The clock, “per desig exprés de l'autor, que vol que aquesta peça s'exposi separada de la resta de la seva producció”, segons Barson, per la qual cosa, malgrat que la mostra és la primera en deu anys que se li dedica a Espanya a l'artista, ens haurem de conformar a recordar quan aquesta “obra d'art” es va veure al Guggenheim de Bilbao, la primavera del 2014.

El postcolonialisme és el protagonista de la segona de les mostres (a partir del 17 de maig) en la qual, a partir d'imatges, s'abordarà la repressió, la despossessió colonial i la cartografia política i la llengua com a armes de control, a més dels reptes de la independència i la condició postcolonial. Entre els artistes, Maria Thereza Alves, amb aquarel·les de fruits amazònics que han perdut el seu nom original; Mariana Castillo, amb una obra a partir d'un mapa de 1524 de la ciutat de Tenochtitlán i Jeffrey Gibson, amb les seves frases iròniques sobre el període colonial, entre d'altres.

L'art minimalista, però contundent, de Charlotee Posenenske, hereva del constructivisme rus que als anys cinquanta i seixanta va desenvolupar una sèrie d'escultures modulars realitzades en xapa metàl·lica amb aspecte de xemeneia per a la sortida de fums de bars i restaurants amb les quals l'autora ataca, de passada, el mercat de l'art, en posar-les a la venda pel preu de cost del material. L'exposició arribarà al Macba (a partir del 18 d'octubre) després de veure's a Nova York i abans d'itinerar per museus d'Alemanya i Luxemburg.

L'última de les grans mostres programades serà la dedicada a l'autor grec Takis, àlies de Panagiotis Vassilakis, pioner en la creació de formes artístiques utilitzant el magnetisme la llum i el so, en la que serà la primera exposició individual d'aquest artista a Barcelona (a partir del 22 de novembre).

Sense artistes locals

L'exposició permanent de la col·lecció (exposada a la primera planta) continuarà sent una de les grans apostes del Macba. “La inauguració a la tardor d'Un segle breu ha estat un punt d'inflexió al museu”, va assegurar dilluns el director del Macba, Ferran Barenblit. Aquesta presentació veurà canvis en els propers mesos. S'hi incorporarà On subjectivity (1978), d'Antoni Muntadas, i Niàgara (1993), de Roberto Obregón, a més d'una peça de Marcos Àvila Forero.

Per a Barenblit, la programació per al 2019 segueix la marca d'identitat del Macba de fer “una lectura no hegemònica del món de l'art, les narratives oblidades, la participació de l'art en els processos que impliquen una progressió social i la relació de l'art amb la cultura popular”. Una programació en la qual els crítics amb la gestió del Macba poden trobar a faltar artistes i comissaris locals. "S'ha programat Antoni Miralda i Francesc Torres. Fins a l'abril es pot veure l'exposició de Plensa, i el 2020 està previst una altra de Fina Miralles”, es va defensar Barson.