El martiri de la línia R4 perdura després del xoc de trens

Les discrepàncies entre Renfe i Adif han aflorat arran de l’accident entre dos trens a Castellgalí (Bages), el passat dia 8. La companyia ferroviària ha amplificat la negativa dels maquinistes a circular per un tram que consideren insegur, mentre Adif, responsable de la infraestructura, afirma que no hi ha motiu perquè el trànsit continuï interromput. “Es pot circular, una altra cosa és que hi hagi qui no vulgui fer-ho”, ha assenyalat un portaveu de l’empresa. No hi ha previsió sobre quan estarà a punt l’informe que ha d’aclarir les causes del sinistre. Mentrestant, els usuaris han de pujar a un autobús per completar el recorregut.

La pressa és mala companyia a la R4 de Rodalies. La controvertida línia, amb dos accidents mortals en tres mesos, enllaça l’estació de Sant Vicenç de Calders amb Manresa. Un recorregut que té gairebé 50 parades intermèdies. Tres hores de viatge, el mateix que calcula Renfe per a un trajecte Barcelona-Montpeller i 30 minuts més del que triga un AVE a arribar de Sants a Atocha. La R4 té mala fama. “No s’imprimeixen horaris d’aquesta línia perquè les incidències són molt freqüents, i no es compleixen mai”, indica un treballador de Renfe.

A Sant Vicenç de Calders, punt de partida, un operari ferroviari amb peto fluorescent alça la vista al cel quan el viatger li comenta que la seva destinació és Manresa. “Si vol un consell, a Martorell baixi del tren i vagi a buscar els Ferrocarrils de la Generalitat, és molt més ràpid”. Fora, a l’andana, el comboi escalfa motors. Té un llaç negre en record de Raquel Delgado, la maquinista morta mentre cobria aquesta mateixa línia. És de suposar que la majoria del passatge té com a destinació Barcelona, i que només un fanàtic ferroviari amb molt de temps lliure gosaria recórrer la línia de cap a cap. En cas de trobar algun insensat, no seria estrany que desistís abans d’hora.

Abans d’arribar a l’Arboç, el tren s’atura. Passen els minuts sense avançar. Passa rugint, en sentit contrari, un mercaderies. El segueix un tren de passatgers. Finalment, amb l’horitzó sense obstacles, el Rodalies remunta cap a Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní. Les caves Freixenet desmenteixen la pantalla del vagó, que indica que la propera parada és l’Arboç. Segons el rètol lluminós, estem arribant a l’Arboç fins i tot després d’haver deixat enrere l’estació de Sants. De camí a Sabadell i Terrassa els vagons s’omplen de gom a gom. Després, quan Montserrat ja apareix per la finestra, els viatgers del Bages recuperen una mica d’espai.

Jordi Rigau utilitza cada dia la línia. “Ara se’n parla pels accidents, però no ha funcionat mai, les incidències són un contínuum”, lamenta. Viu a Sant Vicenç de Castellet, punt final provisional del viatge. A les vies mortes de l’estació hi ha vagons de tren malmesos. Són de l’accident de Vacarisses i del de Castellgalí. Un tècnic de l’estació indica: “això és com un museu”, i gairebé se li escapa “dels horrors”. “Jo viatjo amb por”, indica Manuela Chaparro, una altra habitual del tren. Una revisora que diu que acumula anys d’experiència laboral en aquesta línia nega que sigui insegura. “Potser la inseguretat la tenim pel vandalisme i per l’incivisme d’alguns passatgers”, apunta.

Aquells que volen seguir fins a Manresa han de pujar a un autobús per completar el trajecte per la C-55. Una molèstia. Maria Àngels Marsinyach viatja asseguda amb el seu fill. Creu que, qui pot, ha buscat una alternativa. “Al final agafaré el cotxe”, diu. Ja a Manresa –“Manrússia”, com s’hi refereixen alguns a qui el fred ha aguditzat l’enginy– l’estació no dona recer. Està tancada per obres des de fa mesos. Si algú vol anar al lavabo ha de demanar assistència al guarda de seguretat. Un barracó compleix les funcions de taquilles i una màquina amb refrescos és la cantina. Els viatgers que busquen iniciar la ruta cap al sud esperen l’autobús que els transbordi. Esperen dempeus. “És que no hi ha ni un banc per seure”, exclama una adolescent disgustada. “Cal validar el bitllet abans de pujar al bus”, ordena un operari.