L’hedonisme literari d’un sentimental

El rebuig a les grimègies dels ideòlegs i l’al·lèrgia als teòrics abstrusos és bona part del que explica la naturalitat casolana, l’ocasional desvagament i l’emotivitat continguda i sovint irònica de molts dels retrats que aplega aquest gros volum de literatura. En 600 planes arriben ara els tres llibres que l’autor va dedicar als amics (i a ell amb els amics) com una sola xarxa de complicitats i negocis. Josep M. Castellet no va llançar-se a l’escriptura creativa fins a ultrapassar els 50 anys, amb Els escenaris de la memòria, de 1988, i ho va fer endut com un hedonista vital disfressat d’escèptic granític: era pur teatre de cara a la galeria, pur simulacre elegant. La vitalitat que desprenen les seves semblances d’amics i coneguts, tots escriptors, no pot néixer del desinterès per l’espècie humana ni de cap forma de misantropia. En el seu cas, no va anar més enllà de la posa senyorial i distant, lleugerament arrogant i tibada quan el context era poc propici.

El Castellet de veritat no és aquell; el Castellet perdurable procedeix d’una forma de l’expansió vital i l’exploració literària que va quallar molt d’hora però va anar mutant amb els anys. En ple exercici professional com a editor a Edicions 62, Castellet es deixa absorbir per la temptació de la literatura de la memòria sense escarafalls ni pretensions de cirurgià. Potser per això mateix, els seus retrats tenen un dring de veritat torbador, banyats d’una ironia distanciada i alhora d’una tendresa involuntària. No pot parlar de Josep Pla de la mateixa manera que parla de les amargors i les subtileses de Mercè Rodoreda; no pot abocar la impressió de conèixer Rafael Alberti —“un dels representants de l’élite intel·lectual del comunisme internacional”— com ho fa amb un còmplice d’activisme cultural com el catedràtic d’ètica José Luis L. Aranguren, i ni tan sols ell hauria pogut fer iguals el retrat d’un Octavio Paz en ego-trip crònic (la frase és d’un altre amic, Javier Pradera) i un Pier Paolo Pasolini abrandat de les tradicions lingüístiques populars i sempre una mica fora de lloc. La comicitat, però, es desferma sense notar-se en la caricatura brillant de l’home que viu en una casa que ningú coneix, gairebé sempre amb poca claror, amb un gran televisor al mig de la sala i ben informat gràcies a “trucades misterioses” i la premsa comprada a tocar de casa, a la rambla de Catalunya, un Fotogramas, un Elle, “o el Marie Claire del mes”: és Pere Gimferrer en vigílies de llegir el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de la Lengua.

RETRATS LITERARIS

Josep M. Castellet
Pròleg de Jordi Herralde
Edicions 62
594 pàg. 22,50 euros

Només 20 anys més tard hi tornarà, ja el 2009, però menys per decisió pròpia i literària que pel dictat del temps i el passat esborronador, quan han començat a morir massa amics i el passat és viu encara a la memòria però cada cop menys a la vida de cada dia. Recorda Jordi Herralde al pròleg el passatge de Cormac McCarthy que Castellet fa servir per obrir Seductors, il·lustrats i visionaris: tots morts. “Els enyores? —Sí, els enyoro”. Llavors van arribar els retrats íntims, seqüències viscudes no com a fets culturals sinó com a vivència de la intimitat autobiogràfica: la lent literària es belluga llavors en direcció al passat remot, a la primera joventut, per retrobar allà la tuberculosi que va afectar-lo a ell i tants d’altres, com Manuel Sacristán i Joan Ferraté. Amb ells manté llavors una correspondència colpidora que ajuda a treure del cap el guinyol d’una postguerra feta de pura inòpia: llegien, i llegien molt, aquells marrecs, Sacristán una mica en el seu paper de repelente niño Vicente, Ferraté ja immers en cabòries doloroses i insolubles (com evidencien els seus diaris publicats recentment, Del desig).

Les debilitats i mancances de figures totèmiques de l’edició cultural i de la nova classe intel·lectual saturen el text d’una tristesa somorta, apagada, que no rebaixa la qualitat de personatges com Carlos Barral, Joan Fuster o Alfonso Carlos Comín. Però de tots ells en sostrau tota forma de mite, de triomfalisme o d’èpica impostada perquè l’astúcia professional de Castellet queda fora d’aquestes planes, de vegades tan subtilment sentimentals i emotives com les que dedica a Terenci Moix i, sobretot, a l’enyorança i la vitalitat de Montserrat Roig.