Cabosanroque i ‘verbum incognitum’

Al centre d’art Can Manyé d’Alella, que gestiona amb un dinamisme modèlic Mercè Pomer, s’hi pot veure la instal·lació No em va fer Joan Brossa de Cabosanroque, una peça sonora, plàstica i quasi teatral que, inspirada per les proses dels anys quaranta i cinquanta del poeta, crea “paisatges”.

La sonoritat de l’obra neix, principalment, de l’amplificació de tota mena de vibracions provocades als objectes que configuren una mena de gran maqueta, que belluguen, i repiquen, i dringuen, i borbollen... Però també hi ha l’àudio d’unes veus que diuen textos de Brossa.

Comentant aquestes veus amb la Laia Torrent i en Roger Aixut (els Cabosanroque), em van explicar que no volien pas algú que se centrés a transmetre els poemes i que havien cercat veus que no inferissin conscientment cap interpretació a la lectura, sinó que aportessin la simple mecànica de desxifrar les lletres; algú allunyat de l’art recitativa i les tècniques radiofòniques o de doblatge: ni un rapsode, ni un locutor, ni un actor.

Els lectors, doncs, són alumnes del servei d’atenció especialitzada a persones adultes amb discapacitat de la comarca del Pla de l’Estany (el COIET de Banyoles) i, realment, despatxen el so net d’intencionalitats entonatives i amb una forma d’automatisme que distancia del factor significatiu i et deixa en la mera percepció d’una corrua de fonemes.

És magnífic deixar-se endur per l’acústica pelada de la llengua i oblidar-se de buscar-hi el sentit... O perdre’l.

La vivència d’aquestes declamacions queda entremig de la pretensió d’elevació mística de mantres i jaculatòries i la desconnexió que provoca la incapacitat total de comprendre un idioma desconegut, quan a hom li manquen les eines per destriar mots en la cadena fònica i, desarmat, deixa fluir la cadència de la parla com qui escolta una cançó.

A mi, m’ha fet pensar en els cubofuturistes russos i la idea de crear un llenguatge transracional (el ZAUM) de refús al sentit comú, recerca que duria Velimir Khlebnikov cap a l’alfabet de la ment i Aleksei Krutxónikh a les formes carismàtiques de la glossolàlia. Però, al mateix temps, m’ha fet venir al cap l’anàlisi que Gianfranco Contini fa de la poesia de Pascoli, on identifica un llenguatge fonosimbòlic pregramatical (les onomatopeies) i un altre d’elements postgramaticals (noms exòtics, arcaismes, barbarismes...).

Giorgio Agamben, al seu text Pascoli e il pensiero della voce, porta aquesta vivència d’una paraula desconnectada del seu sentit cap a sant Agustí, que diu que l’experiència del verb desconegut (verbum incognitum) és l’experiència amorosa com a voluntat de saber.

Potser la fascinació de Brossa per l’il·lusionisme i la màgia podria anar pel camí augustinià: amare ipsa incognita!