Arriba la ‘Teoria King Kong’ masculina

L'any 1977, els Sex Pistols van esbotzar la porta que calia esbotzar perquè el punk sortís disparat en totes direccions. Fins llavors, el desig de llibertat havia estat contingut, a l'espera d'un senyal. Alguna cosa semblant està passant amb la masculinitat en l'era del #MeToo i el #MeQueer, diu Víctor Parkas (Sant Boi de Llobregat, 1990), fins ara crític musical, articulista de revista millenial, des de Game Boy (Caballo de Troya), artefacte que combina el to confessional amb una vibrant i descol·locant ficció i càpsules assagístiques que són com un cop de puny. Parkas és un lúcid pensador del feminisme en masculí, d'un masculinisme que abandona la posició “còmoda” de l'etiqueta noves masculinitats per llançar-se a la destrucció i reconstrucció de la idea “buida” d'home. “Si l'home és una performance, que algú encengui els llums i activi l'alarma d'incendis”, escriu Parkas. I que aquest algú sigui, per una vegada, un home.

“Com s'explica que, en 30 anys, cap home hagi produït ni el més mínim text innovador sobre la masculinitat?”, es preguntava Virginie Despentes en la seva famosa i fundacional Teoria King Kong, més que un manual de feminisme, un manual d'estat de la qüestió pel que fa a la desigualtat de gènere, publicat el 2006. La pregunta, diu Parkas, continua vigent avui, gairebé una dècada i mitja més tard. Karl Ove Knausgard, des de la ficció confessional, es llança al relat domèstic de la incomoditat que genera no ajustar-se a la idea d'home “que té més a veure amb el Marlon Brando de Salvaje que no pas amb el que es va absentar en la cerimònia dels Oscar el 1973 per cedir el seu espai a la nativa americana Sacheen Littlefeather”, pel simple fet de no poder esbotzar una porta d'un cop de peu o no entendre per què el gorro de piscina de la seva mare no és adequat per a ell, i se'i considera un explorador d'aquestes noves masculinitats.

Però què són les noves masculinitats, insisteix Parkas, si no un intent d'anar-se'n per la tangent? “Ser feminista és un mínim, cal anar més enllà. Revisar privilegis. No podem dedicar-nos a observar i a sentir-nos perdonats per repartir tasques, tenir únicament relacions consensuades i posar fi la invisibilització del talent femení. L'home nou només ho pot ser si accepta adoptar gestos que no li donin rèdits de cara a la galeria, si controla la seva voracitat per acumular marcadors feministes, si atura la propaganda d'ell mateix”, diu Parkas, i escriu: “El que seria nou és que els homes, tan ansiosos de refundar-se, desistissin per alleugerir la resta. Que lliuressin les armes i es dissolguessin”. Perquè, insisteix, “a l'home, ser un aliat feminista no li aporta res de negatiu, al contrari. “Les noves masculinitats, per ser realment noves, han d'estar disposades no només a aixecar la bota del coll aliè, sinó a plantar-la sobre el seu propi coll o el d'algú que estigui per sobre”, afegeix.

Volia trobar el meu propi discurs, un lloc des del qual començar a treballar

Sumar forces, “començar a treballar” per omplir “un espai buit” des del qual assajar “provatures”. La idea mateixa d'un artefacte com Game Boy, que s'obre amb un obús de pàgina i mitja que ataca la idea del bloqueig de l'escriptor –blanc, hetero, home– que només es pot concebre des del privilegi –i que va lligat a la irrellevància de la seva pròpia condició d'home, blanc, hetero–, i es tanca amb una reflexió sobre els genitals dels nadons –des d'una nova, també per refundar, paternitat–, va néixer de la necessitat d'entendre què havia fet amb ell l'educació, no només paterna sinó també sentimental –“tots aquests còmics de Robert Crumb i Joe Matt, Mallrats, les novel·les de Frédéric Beigbeder”–, “i per què tenia dret a estar enfadat”. “Volia trobar el meu propi discurs, un lloc des d'on començar a treballar”, una Teoria King Kong pròpia, “una teoria Game Boy”, o, potser, tenint en compte la necessitat de posar fi als “privilegis”, game over.

Si fem cas de l'analogia punk, ja no hi ha cap porta que contingui la necessària atomització activista de l'home. I és cert que Parkas no està sol. Hi ha, en opinió d'Iván Repila, autor d'una novel·la que va en la línia del que parla Parkas, El aliado, “una immensa majoria d'homes desitjant canviar”, i per fer-ho, “primer hauran de mirar-se al mirall i prendre consciència de fins a quin punt han estat i segueixen sent masclistes, i començar a corregir-se”, cosa que donarà lloc a un procés “de desconstrucció de la identitat dolorós, trist i vergonyós, en el sentit que et farà conscient de fins a quin punt has estat un mal company en una batalla que ens afecta a tots”. I després? “Després hauran de mirar al voltant i revolucionar aquells que encara no s'hagin revolucionat, i no deixar-ne passar ni una al masclisme mainstream, esclar”. Fer front al que Parkas anomena “la Contrareforma”, la resposta “reaccionària davant de qualsevol intent de qüestionament dels seus privilegis" que el masclisme està articulant. El que sigui que està en marxa, no ha fet més que començar.