Grans dissidents
Camile Paglia diu que tractar les dones com més vulnerables, virtuoses o dignes de crèdit que els homes és “reaccionari i regressiu"
Helen Gurley Brown, empresària, escriptora i editora nord-americana del segle XX, entenia el feminisme en un sentit diametralment oposat al que ha acabat apoderant-se del moviment. Per Brown, lluitar per la llibertat de la dona significava principalment dotar-la de la força moral necessària per proclamar i mantenir la seva independència d’esperit com a esposa, com a amant o com a objecte de provocació sexual: com el que li donés la gana de ser en qualsevol moment de la seva vida. El canvi radical que va introduir a Cosmopolitan a partir de 1965, quan va ser nomenada redactora en cap de la revista, va contribuir a elevar les aspiracions del feminisme vinculant-lo audaçment a la revolució sexual dels seixanta. No tothom ho va veure bé: les seves portades de noies en biquini ofenien tant el puritanisme d’arrel tradicionalista com el d’arrel feminista, i és aquest últim el que, havent-se carregat de la ràbia necessària per passar a l’acció, es va presentar un bon dia a la redacció de Cosmopolitan en la persona de la biliosa activista Kate Millet, la qual, acusant Helen G. Brown de reaccionària pel seu foment de la depredació masculina, la va acorralar contra un radiador i la va omplir d’improperis i amenaces. Això passava al 1970, dos anys després que Valerie Solanas disparés fatalment contra Andy Warhol per la seva prepotència masclista. Ho dic només per deixar constància d’una determinada tendència que va plantar llavors en el feminisme d’aquells anys, el de segona onada.
En un article del 2012 dedicat a honrar la memòria de Brown amb motiu de la seva mort, l’assagista i professora d’Humanitats Camille Paglia veu en l’assalt al Cosmopolitan el moment en què el feminisme comença a agafar formes retorçades. La tendència que no tolera la llibertat d’elecció de les dones i que exigeix que els homes es considerin genèricament vils, toscos i ofuscats aviat desembarcarà a les universitats i, des del poder acadèmic, proveirà de doctrina els mitjans de comunicació i els governs. Paglia ha tingut sempre l’energia necessària per denunciar aquest procés. Tractar les dones —diu— com més vulnerables, virtuoses o dignes de crèdit que els homes és “reaccionari, regressiu i, en última instància, contraproduent”. L’article sobre la senyora Brown s’ha editat fa poc en una obra que recull escrits i declaracions de Camille Paglia dels últims vint-i-cinc anys i que es titula com aquesta columna: Provocations. Els seus interessos són múltiples: parla amb passió de literatura, música, art, cinema, moda, religió. Adora l’exhibicionisme, d’Oscar Wilde a David Bowie, de Mae West a Madonna. Es presenta com a progressista, feminista i transgènere, després de deixar clares les enormes distàncies que la separen dels col·lectius identitaris. La ideologia triomfant la considera sotmesa a l’heteropatriarcat i li llença serps, ganivets i verí.
