Dos oblits a la Catalunya del futur proper

Acabo de llegir amb una immensa passió l’atractiu llibre de mil pàgines dirigit per Borja de Riquer Història mundial de Catalunya. Tot un corrent d’història tan mil·lenària com familiar, manifestada per mitjà de diversos aspectes, tots molt significatius. Un treball de bon ofici català que recorre al fet anecdòtic per aconseguir que la lectura sigui sàvia i agradable.

La llarga retrospectiva acumulada en el volum em fa pensar en el futur. I preguntant-me quins fets embolcallats en anècdota portarà el corrent de la història a Catalunya, me’n venen dos al cap. Penso que, tot i ser tan importants, no s’hi recorre amb la insistència que demana la seva gran transcendència. El primer és el contrast poblacional que afecta Catalunya dins d’Espanya i que li va donant una força potentíssima. El segon és la pertinença de Catalunya a Europa.

L’ampli entorn de la província de Barcelona està format per vuit províncies (incloent-hi Múrcia i les Balears), que sumen 63.938,50 km² i alberguen 9.513.034 habitants, amb una densitat de 156 habitants per km². En canvi, l’ampli entorn de la província de Madrid està format per 19 províncies (des d’Osca i Lleó fins a Badajoz i Albacete), que sumen 260.706 km² –una mica més de la meitat d’Espanya– i alberguen 6.549.979 habitants, amb una densitat de 26 habitants per km². El gran entorn de Barcelona té una densitat sis vegades superior a la de Madrid.

Aquesta relació no és estable sinó molt evolutiva, i l’àmbit de Barcelona tendeix a créixer, mentre que el de Madrid tendeix a decréixer. Fa uns anys en l’àmbit de Madrid el camp tendia a despoblar-se, però no les capitals. Aquests últims anys totes les capitals de l’entorn madrileny, excepte Guadalajara, han perdut habitants, just el contrari del que ha passat en l’àmbit barceloní. El resultat és com si fos el d’una guerra que no per incruenta és menys demolidora.

Quin efecte causa la realitat de la despoblació? A l’interior de la deserta geografia sorgeixen els responsoris de defunció. Als tradicionals de Terol, Sòria i Extremadura s’hi han sumat els de Talavera de la Reina, pròspera fins no fa gaire temps. Semblen laments de captaires impotents que ben poc poden posar de part seva i demanen el que, com a totalitat, ningú els podrà donar. I a l’exterior de l’àrea esmentada, l’oblit. Ningú ho considera un problema rellevant en els sondejos. I, cosa que encara és mes greu, ni tan sols els intel·lectuals. Ja fa uns tres anys la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques va publicar un llibre, La cuestión catalana, obra dels membres d’aquesta institució. Es tracta d’un llibre excel·lent des de tots els punts de vista que es vulguin valorar, però referit a les superestructures. A la despoblació interior d’Espanya, profund nutrient psicològic de l’independentisme català, no se li dedica ni una pàgina. Ni una línia. Ni tan sols una paraula.

La solució política del problema no pot estar només a les quatre comunitats autònomes afectades. El Govern de l’Estat hauria de tenir un ministeri de la despoblació que la tractés amb dimensió estatal. Aquest ministeri seria més eficaç si tingués la seu a Barcelona, capital d’aquesta petita Anglaterra que l’envolta.

El següent fet embolcallat en anècdota que es presentarà en el futur a Catalunya és que, si deixa Espanya, haurà d’abandonar la Unió Europea. Resulta curiós que els dirigents independentistes amaguin als seus seguidors aquesta realitat. És una ocultació convertida en engany per no perdre partidaris. Si al Regne Unit li resulta impossible sortir de la Unió Europea comptant amb totes les de la llei, com no li ha de resultar catastròfic a una Catalunya que haurà de sortir sí o sí per la força? Qui es creurà que els independentistes puguin guanyar un referèndum des d’aquesta perspectiva? Quan els ciutadans catalans freguin amb els dits la possibilitat de convertir-se en una cosa semblant a un Kosovo o fins i tot a un Xipre del Nord, un alt percentatge deixarà estar el Catexit d’una manera molt més decidida del que ja ho han fet molts partidaris del Brexit.

He evocat al principi el llibre Història mundial de Catalunya. Entre els diversos milers de personatges catalans i no catalans relacionats amb Catalunya, ni tan sols s’esmenta Rafael Casanova, heroi d’una resistència que se celebra cada any. Després del Tractat d’Utrecht, havent marxat del país el rei Carles i la seva dona amb l’Exèrcit austríac, lliurada Tarragona a Felip V, descompromesos els anglesos amb la situació catalana, Casanova no va anar pel rumb d’una pau molt enriquidora, per la qual podia optar (i que va ser una gran realitat al llarg de tot el segle XVIII), sinó per una destrucció tan segura com catastròfica. Aquella decisió que no s’exalta pot il·luminar el nostre present per afrontar el nostre futur.

Santiago Petschen és catedràtic emèrit de Relacions Internacionals de la UCM.