La Llei de l’Esport de la UFEC: un perill per al sistema esportiu català

El 15 de gener passat, en la 22a Festa de l'Esport Català organitzada per la UFEC i el diari Sport, el president d'aquesta entitat esportiva, Gerard Esteva, anunciava que el principal repte de l'esport català per a l'any 2019 era l'aprovació parlamentària de la iniciativa legislativa popular (ILP) que la UFEC està promocionant i per a la qual afirmava haver aconseguit 90.000 signatures. Si això es complís seria un fet preocupant per la forma en què s'ha aconseguit aquest suport popular i pel que significaria aquesta proposta per al futur del sistema esportiu català.

Quan el setembre del 2017 es va aprovar solemnement al Palau de la Generalitat el Pacte Nacional de l’Activitat Física i l’Esport, ningú podia imaginar que la UFEC, una de les principals entitats signatàries de l'acord, engegaria un dels punts fonamentals del Pacte, l'elaboració d'un nou marc jurídic de l'esport català, de manera unilateral i al marge de la resta d'actors del sistema esportiu i del mateix Govern de la Generalitat. La seva proposta d’ILP es va llançar en un context polític difícil per a Catalunya, amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, aprofitant el moment de debilitat del Govern per proposar un nou marc legislatiu fet a mida dels interessos de la UFEC i no del conjunt del sistema esportiu català.

Amb gran difusió propagandística, la UFEC ha generat la visió social de la necessitat de reformar la llei de l'esport a través d'una campanya mediàtica —com a mínim, confusa— en què s'associa la necessitat compartida d'una nova llei amb la seva proposta unilateral. Per aconseguir un gran nombre de signatures populars per la ILP, la campanya de promoció, amb vídeo inclòs, ha destacat en un primer pla les temàtiques i objectius que són comuns per a tot el sector esportiu, com la potenciació de l'esport femení, de l'esport de base, la lluita contra la violència, o la promoció de l'esport per a persones discapacitades, i ha deixat en un segon pla informatiu, o simplement sense esmentar-ho, la veritable finalitat del document, que no és una altra que convertir la UFEC, transformada en la Unió de l'Esport de Catalunya (UEC), en la principal institució esportiva del país assumint competències públiques i condicionant la política esportiva de la Secretaria General de l'Esport.

Aquest nou model organitzatiu proposat per la UFEC no és compartit pel conjunt del sistema esportiu. Altres actors, especialment del món municipal, dels consells esportius, de les institucions universitàries, d'empreses esportives, o del col·legi professional, veuen amb preocupació que pugui avançar una proposta legislativa unilateral que treu competències al sector públic i aposta per una clara privatització de les polítiques públiques esportives que es van iniciar el 1979 amb les primeres eleccions municipals i l'aprovació de l’Estatut de Catalunya.

Des de llavors i al llarg d'aquests quaranta anys, el sistema esportiu català s'ha caracteritzat per les actuacions de consens i concertació entre els diferents nivells de l'administració (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat) i la gran varietat d'actors d'un sector privat esportiu (clubs, federacions, consells esportius, associacions, AMPA, empreses...) que representa diferents manifestacions del fenomen esportiu: de competició, recreatiu, escolar, d'elit, universitari, esport i salut… Que un d'aquests actors, per molt important que sigui, aconsegueixi dur a terme una iniciativa legislativa estrictament unilateral i amb objectius privatitzadors trenca la política de consens i diàleg amb què es van iniciar les tasques del Pacte Nacional de l’Activitat Física i l’Esport i representa un perill per a l'estabilitat i el creixement del conjunt del sistema esportiu català.

Joan Carles Burriel és professor de Legislació i Organització de l'Esport a l’INEFC de Barcelona.