El nou partit de Puigdemont no troba suports més enllà dels seus fidels

Mentre que la Crida es presenta com un partit disposat a tirar endavant la independència de Catalunya, fins i tot de manera unilateral, l'estratègia d’ERC passa per abaixar revolucions i intentar sumar més suports per avançar cap a la ruptura amb la resta d’Espanya però aquesta vegada sense fixar-se terminis. Des de la presó, el president del partit, Oriol Junqueras, està embarcat en aquesta lenta maniobra per corregir el rumb d’ERC cap a posicions més pragmàtiques que en el passat.

Conscients que part de les bases d’Esquerra no entenen aquest viratge i es resisteixen a abandonar la via unilateral, l'entorn de Puigdemont insisteix a intentar aglutinar sota el seu nou partit tots els que continuen apostant per una independència per la via ràpida.

El president del grup parlamentari d’ERC al Parlament, Sergi Sabrià, defensa que el seu partit representa l’“independentisme obert i efectiu que vol sumar més gent a la causa” i que el seu objectiu és que els ajuntaments catalans tinguin majories “republicanes i progressistes”, la qual cosa encaixa malament amb acords amb els hereus de l'antiga Convergència.

Després del congrés constitutiu de la Crida dissabte passat, aquest diumenge Esquerra va tenir molt interès a marcar distàncies amb el nou projecte. L'encarregat de fer-ho va ser el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, sobre qui se centren totes les pressions de Puigdemont perquè accepti formar una candidatura única independentista. Va dir que el seu objectiu és “sumar” però que això s'ha de fer “el dia després de les eleccions”, no abans. ERC creu que el que els està oferint Puigdemont no és un acord per sumar sinó l'abraçada de l'os: “S'expressa una certa evidència que hi ha un problema d'unitat no resolta en el camp del centredreta català i aquesta qüestió no resolta la projecten cap a fora a veure si algú els fa la feina i els salva”, va dir Maragall. Mentre des de l'entorn de Puigdemont el missatge que es llança a ERC és que decideixi si vol o no un alcalde independentista per a la capital catalana. “ERC va amb Ada Colau o amb el PDeCAT”, es va preguntar aquest diumenge Elsa Artadi, que anirà a la llista que Puigdemont està dissenyant per a Barcelona.

El candidat a l'alcaldia de Barcelona per ERC també va llançar un dard a Puigdemont i els neoconvergents per l'actual falta de lideratge en l'espai del nacionalisme conservador, en el qual no se sap fins on arriba el poder de l'expresident refugiat a Waterloo (Bèlgica) i on comença el de l'afeblida direcció del PDeCAT o del president vicari de la Generalitat, Quim Torra. “Quan tinguem una interlocució única podrem entrar a treballar en com definim aquesta unitat d'acció que, després de les eleccions, ens pugui ajudar a avançar i governar junts”, va dir Ernest Maragall.

Però no només està en joc l'alcaldia de Barcelona. Ho està, també, el repartiment de poder en els altres 946 municipis catalans que, de manera majoritària han tingut sempre alcaldes vinculats a l'ara extinta Convergència i Unió, coalició que va retenir més de 400 alcaldies en els últims comicis contra les 259 d'Esquerra Republicana. Per més que governin junts a la Generalitat les conteses entre l'independentisme de centredreta i el de centreesquerra aconsegueixen cotes difícils d'imaginar entre dos socis que es necessiten entre ells.

També està per veure si Puigdemont serà capaç d'arrossegar tot el PDeCAT cap al seu projecte de nou partit que, ara com ara prefereix presentar-se com a “associació” per evitar el xoc frontal amb les sigles hereves de Convergència. El que està fent l'expresident amb La Crida és una mena de maniobra envolupant per intentar captar tots els actius polítics —i econòmics— del PDeCAT.

Però com ja és habitual en el terreny de joc independentista les travetes entre els diferents actors es resolen en privat. Ningú vol assumir els costos d'una ruptura, menys en vigílies del judici dels presos del procés, que començarà la setmana vinent al Tribunal Suprem i que, previsiblement la setmana vinent viurà el primer episodi amb el trasllat a Madrid dels polítics empresonats.

Ara com ara el PDeCAT es limita a mirar amb recel la nova maniobra de Puigdemont. L'objectiu és mantenir tant poder territorial com sigui possible en les eleccions del 26 de maig però abans caldrà dirimir qüestions no menors com si es permet la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat. Alguns dirigents del PDeCAT veuen risc de fractura interna si Puigdemont utilitza el seu poder per tombar els comptes però de moment en l'espai neoconvergent ningú sembla disposat a rebel·lar-se obertament contra el poder de Waterloo.