Gravetat zero, un any o dos

És cada vegada més habitual que les sales dels museus exhibeixin llargs paràgrafs amb descripcions, manuals d’instruccions o comentaris de les operacions que han donat lloc a una o altra obra/acció d’un artista. Sense ells, és possible que el visitant se senti perdut a l’hora d’entendre, i fins i tot percebre, l’obra. L’explicació pren el relleu de la contemplació, i es converteix en part essencial del treball artístic, independentment del gènere (conceptual, cinema, pintura...). L’autenticació —no la signatura— és el mateix testimoni, la declaració d’intencions. La paraula passa a ser la carn de l’obra i el seu revestiment. També pot passar el contrari, que un comissari —o artista— decideixi donar escassa o nul·la informació del que presenta i que cada obra funcioni com una figura poètica al costat d’altres que, en conjunt, plantejaran un nou enfocament perceptiu de la realitat.

Parlem de dues exposicions on l’absència/presència de comentaris està justificada. La primera, al Macba, la firma el col·lectiu indi establert a Nova Delhi Raqs Media. Sostenen que la seva selecció està formada per “presències rebels d’un futur íntim”, definició nebulosa i alhora precisa, ja que el seu contingut és esbojarrat, estrany, traspassa oceans, pols estel·lars, xarxes digitals, equacions i neurones (sí, les que va dibuixar Ramón y Cajal). Més específicament, Al descobert o d’amagat tracta de l’erotisme, la música, de les rebel·lions íntimes i de les masses insubmises, d’“espais indeterminats i temps diversos que delineen les noves formes d’antagonisme social”. Les obres, la majoria instal·lacions, s’expandeixen per les sales com una pedra que cau sobre l’aigua per formar cercles concèntrics. Amb prou feines hi ha informació escrita; en lloc de textos, els comissaris ofereixen una “contemplació cinètica”: l’ascetisme del dervix.

L’obra que crida més l’atenció és la videoinstal·lació de l’irlandès John Gerrard, que s’exhibeix al costat d’una reproducció d’una part del tríptic El carro de fenc (1516), d’El Bosco, autor del qual en sabem molt poc perquè no solia documentar, signar ni datar les seves obres. A partir del motiu d’un dels animals que apareixen a la pintura, la granota, Gerrard traça un viatge de 500 anys pels experiments amb batracis del científic italià Luigi Galvani (XVIII) sobre la naturalesa elèctrica dels impulsos nerviosos, i els relaciona amb les missions espacials de l’Endeavour dels noranta que van transportar granotes a l’espai per comprovar si es reproduïen en gravetat zero. El resultat és una simulació creada amb la tecnologia d’un videojoc: no veiem una granota real sinó una imatge feta amb algoritmes a partir de moviments reals d’aquests animals. L’obra té una durada d’un any i el que es veu al museu és la fracció que va del 31 d’octubre al 17 de març (des de la inauguració de la mostra fins a la seva cloenda), la tardor i hivern espacial, si allà hi hagués estacions. La granota gira i es retorça amb espasmes diaris de les potes del darrere mentre unes mans enfundades en guants espacials la protegeixen i dirigeixen. Preciosa al·legoria de la (no) vida.

La segona exposició representa un altre tipus d’ascetisme, i es troba al monestir de Pedralbes. Es tracta del conjunt de dibuixos autobiogràfics de Charlotte Solomon (Berlín, 1917-Auschwitz 1943), artista jueva assassinada als 26 anys. Són 200 guaixos seleccionats entre un total de mil, que l’artista va compondre entre 1941 i 1942, els dos curts anys que va durar el seu exili en una petita ciutat del sud de França. Els dibuixos, d’estil expressionista, tenen només tres colors: vermell, groc i blau, i incorporen comentaris, diàlegs i descripcions en alemany. Desplegats en seqüències dins de vitrines i a les parets, són una obra teatral en tres actes que el visitant no germanòfon només entén si l’acompanya del llibret amb les traduccions i els apunts biogràfics de la curta existència d’una jove marcada per la tendència familiar al suïcidi i per una història d’amor impossible. L’experiència de visitar aquesta exposició és com estar dins d’una bombolla: som al refugi d’un ésser humà que va voler sobreviure al seu espasmòdic passat mentre escapava d’un futur anihilador. Una granota gira sobre si mateixa gairebé a les fosques en gravetat zero. La no vida, el teatre.