Imatges que tallen la mirada

Ja fa un temps que les imatges han agafat vida pròpia. Sobretot des que l’era digital els garanteix una superproducció automàtica que difumina la seva dependència de la nostra mirada. Cada segon rebem imatges que no hem demandat, i cada segon enviem imatges que ni tan sols hem triat.

Aquesta desconnexió entre mirada i imatge és, paradoxalment, la base sobre la qual avui se sustenta la visualitat del món. Aquesta incomunicació activa la nostra interconnexió.

Contra aquest ordre de coses es regira L’ull i la navalla; contra aquesta ganivetada que va anticipar Buñuel i que ha guillotinat, definitivament, el nexe entre ull i imatge que els occidentals carregàvem des dels antics grecs. El llibre de la realitzadora, productora i assagista Ingrid Guardiola (Girona, 1980) és, alhora, una actualització dels estudis sobre la interfície i una crítica a la imatge que només es pot concebre des de l’era de la imatge, de la mateixa manera que la seva sospita de la connectivitat només es pot projectar des de la hiperconnectivitat en què estem atrapats.

Jutgessa i part, aquí, no comparteixen la mateixa culpa però sí la mateixa xarxa. Per aquest motiu, aquest assaig és també un manifest sobre la pertinència de prendre distància i experimentar una contracció en l’escala del paisatge visual dels nostres dies. És un ajust en l’enfocament del camp de batalla i un manual d’ús sobre els ensenyaments que, en aquesta matèria, ja havien aportat des del Paul Virilio de l’acceleració fins al Regis Debray de la grafosfera. Tot això, sense oblidar actualitzacions tan lúcides com les de Michel de Certau o David Harvey, Joel Schumpeter o Jean Baudrillard, Elias Canetti o Jean-Luc Godard, Aby Warburg i Jacques Rancière.

Malgrat algun vestigi de tesi doctoral que treu el cap per moments, L’ull i la navalla sosté arguments prou sòlids per obrir una perspectiva singular en un assumpte ja tractat en incomptables estudis. Un tema en el qual s’amunteguen qüestions tecnològiques, econòmiques, culturals, estètiques o directament polítiques. I el mateix passa si tractem l’emplaçament tecnoutòpic de Sillicon Valley o la reconversió lúdica de l’espai públic, el poder intrínsec de l’arxiu d’imatges o la necessitat política de compartir el seu capital simbòlic, la dimensió tecnològica de la interfície i l’obligació humanista de reconduir-la.

El llibre transmet amb solvència la manera en què la nostra vida transcorre com una pel·lícula en temps real, o és presa d’un judici a la vista de tots pel qual serem premiats o castigats, o s’ha convertit en un continu tràfec de dades i algoritmes que l’encaminen cap a una “mort a distància”.

Res s’escapa, doncs, d’aquesta interfície el substrat econòmic de la qual ha convertit el que és gratuït en negoci, l’accés en rendició, el desplaçament en un experiment de control per GPS, cada biografia en una cursa zigzaguejant entre una aplicació i una altra.

En aquest Nou Ordre Visual, tal com l’ha definit Joan Fontcuberta, la imatge ha deixat de ser l’expressió de l’“instant decisiu” de la nostra immortalitat per convertir-se en la captura fugaç d’una condició intranscendent i mortal. En aquest punt, L’ull i la navalla s’ofereix com una àncora per aguantar l’allau; un llast per resistir aquesta allau que ens arrossega combinant la velocitat extrema amb la immobilitat, el superàvit amb el buit, la voracitat amb l’apatia.

Des de la seva experiència com a programadora i com a crítica, Guardiola ens alerta que tot allò que s’escapa del nostre control acaba per lliurar-nos al control dels altres; per això la seva convicció que, per habitar en aquesta Era de la Imatge, de vegades cal aprendre a tancar els ulls.