El que uneix el taxi i el VTC

Als taxistes i als conductors de VTC els separa un món de decrets, normatives i reglaments. No aconsegueixen un acord per circular alhora (i en pau) pels carrers, però el seu recorregut vital no és tan distant. Cada un reivindica el que és seu perquè s’hi juguen el pa de la seva família. Homes i dones expulsats del mercat laboral per la crisi defensen els seus llocs en el taxi i VTC com un “treball refugi” contra la desocupació, coincideixen tots dos bàndols.

El Jaime té 56 anys i en fa poc més de dos que treballa conduint un cotxe VTC d'una flota de vehicles a la qual va arribar mitjançant una empresa de treball temporal. “Ens donen feina sense preguntar-nos l'edat. Jo, com els meus companys, ja pentino cabells blancs. Ningú ens donava una segona oportunitat. Tinc dos fills que mengen cada dia”, explica. El Jaime cobra un mínim d'uns 700 euros, més incentius. I està feliç per portar diners a casa. “Dirigia una constructora, però el 2008 la crisi va passar com un huracà. Em vaig quedar amb un petit equip fent reformes i fa tres anys ho vaig perdre tot. Des de llavors, he anat trampejant i els únics que em van donar una oportunitat són els VTC”, assegura.

La història de Jaime es repeteix entre els conductors d'altres cotxes foscos concentrats a la Diagonal de Barcelona, però també entre la flota negra i groga que es manifesta uns carrers més a baix, a la Gran Via. Vides truncades per la desocupació i la precarietat. “Jo arreglava màquines escurabutxaques i em vaig quedar sense feina. Em van ajudar, vaig aconseguir gairebé dos milions de pessetes i, aquí estic, guanyant-me el pa amb el meu taxi”, resumeix el Fernando. Una llicència es ven ara per uns 120.000 euros, però aquest taxista avisa que no és una ocupació senzilla. “Cada dia saps que 12 o 15 hores estaràs treballant. Si no, no surten els números. Els primers 60 euros van per mantenir el cotxe, la gasolina...”.

Les dificultats econòmiques persegueixen molts conductors. El Martí té 53 anys i fa set mesos que treballa conduint un VTC de Cabify. Té un deute de dos milions d'euros i gairebé tota la seva vida laboral ha estat corredor de Borsa. “El 2005 vaig voler invertir en el mercat immobiliari i vaig fer unes promocions. No vaig aconseguir vendre 20 pisos i els vaig posar en lloguer per pagar les hipoteques. Però sis inquilins em van deixar de pagar i no vaig poder afrontar el deute. Em van embargar. Després em vaig divorciar i haig de pagar mensualment mil euros als meus dos fills”, lamenta. El Martí és llicenciat en Economia i en Geografia i Història. “Ningú m'ha contractat fins que he arribat als VTC”, assegura.

Els conductors de les plataformes Uber i Cabify reivindiquen el seu espai per guanyar-se la vida. I els taxistes defensen el seu lloc i ressalten la seva vocació de servei públic. La Montse és una de les taxistes que es dedica a realitzar serveis socials mentre els seus companys mantenen l'aturada. “Som a les portes dels hospitals i allí on hi hagi malalts o gent gran”, assegura al volant d'un taxi adaptat per a persones en cadires de rodes. Va començar amb 20 anys. “Estava soltera amb un fill. Gràcies a l'ajuda familiar vaig poder pagar els sis milions de pessetes que em va costar llavors la llicència”, assegura. La Montse lamenta que hi hagi una part del taxi que no es coneix. “És una professió sense bretxa social. Jo cobro igual que els meus companys. I, en el meu cas, és el pas intermedi amb una ambulància. Si no existíssim, ningú portaria a segons quines persones a centres de salut, al teatre o al cinema”, reclama.

A falta d’un acostament laboral entre les parts, els xofers d'un i un altre bàndol coincideixen en els seus reclams: seguir conduint per arribar a final de mes.