Les restauracions sempre fracassen

Són uns quants els intents de restauració política a Occident. El Brexit estava impulsat en bona part per la promesa de restaurar la sobirania econòmica i política de la Gran Bretanya a nivells anteriors als de la Unió Europea. La victòria de Trump era explícitament restauradora ja en el seu lema de campanya: “Make America great again”. Alguns sostenen que, en part, també la victòria de López Obrador a Mèxic beu d’un anhel de restauració de la cultura política socialment benefactora del PRI previ al seu gir neoliberal de finals dels anys vuitanta.

També a França, tal com –inquietantment– anticipa Houellebecq a Serotonina, existeix aquesta pulsió restauradora de la sobirania francesa prèvia a la Unió Europea i que s’expressa en la realitat a través de la protesta de les armilles grogues.

Les pulsions de restauració política són cícliques. De manera més o menys dilatada, les restauracions sempre acaben fracassant, i no només per raons implacables –la fletxa del temps, que se sàpiga, només avança en una direcció–, sinó perquè els canvis socials i polítics alteren les condicions que fan possible una cosa similar al que sigui que es vol restaurar. Per això la pulsió restauradora té cert caràcter necrofílic, perquè s’alimenta d’un desig per alguna cosa que ja ha mort. Ni tan sols si al final s’arriba a fer efectiu algun Brexit la Gran Bretanya recuperarà els nivells de sobirania econòmica i política pretèrits. Detroit, fins i tot encara que recuperi vitalitat i habitants durant l’administració Trump, ja no tornarà a ser la Detroit industrialitzada prèvia a la globalització. El Mèxic previ al gir neoliberal del PRI tampoc tornarà. I la victòria de les armilles grogues –sigui el que sigui una victòria en aquest context– no retornarà el context socioeconòmic en què les classes mitjanes franceses rurals van adquirir aquest estatus.

L'independentisme més possibilista tracta de replicar la relació del nacionalisme pujolista amb Madrid

A Catalunya, després del fracàs de la via unilateral de la tardor del 2017, em sembla entreveure en part de l’independentisme una pulsió a favor d’una restauració. Des de les files de l’independentisme més possibilista –Junqueras i, em sembla, una part del PDeCAT– s’estaria intentant replicar subtilment l’antiga relació del nacionalisme català pujolista amb Madrid. En aquella època Pujol tenia una relació pràcticament bilateral amb Madrid que ara mateix anhela reproduir l’independentisme més assenyat (més assenyat en comparació dels qui encara viuen enganxats a la droga del “tenim pressa” i “ho tenim a tocar”). Al Parlament Pujol tenia majories absolutes i, quan no en tenia, l’oposició socialista contribuïa a la governabilitat per sentit institucional –alimentat pel fet que la recerca del consens no es veia amb sospites.

Però tot això s’ha acabat. Les condicions que a Catalunya possibilitaven aquesta mena de relació bilateral s’han esfumat: ara a Catalunya el principal partit de l’oposició ha estat el partit més votat en les últimes eleccions i, a diferència del que passava en l’època pujolista, no facilitarà la governabilitat. En aquests moments no es pot ni somiar la recerca de grans consensos perquè els petits consensos són de seguida enterrats al crit de traïdor. S’ignora l’oposició al Parlament, se l’esquiva per intentar parlar directament amb la Moncloa, com si no existís o com si fos irrellevant. És cert que l’agressivitat d’Arrimadas en algunes sessions parlamentàries no convida a intentar arribar a cap consens. Però ha estat l’estratègia independentista, amb la seva retòrica unilateralista i el menyspreu implícit cap als no independentistes, la que ha engreixat Ciutadans. Ara, per més estrany que soni, no li queda més remei que entendre’s amb Ciutadans o, si no el vol com a interlocutor, aprimar-lo perquè guanyi pes un altre interlocutor que sí que estigui per la via del consens.

L’independentisme possibilista es troba en una batalla contra la granja de pollastres de Waterloo. Però, en conjunció amb el pitjor dels escenaris del judici –una condemna duríssima per rebel·lió–, l’eventual fracàs, per incompareixença de les condicions de possibilitat, de la seva estratègia restauradora podria acabar redundant en benefici de qui viu de muntar pollastres. L’única manera d’evitar-ho és començant a entendre’s amb Arrimadas i Iceta. La resta són pollastres o fantasies necrofíliques.

En termes polítics –i, en menor mesura, en termes socials–, es va trencar alguna cosa a Catalunya el 2017. Sense reconèixer que el problema polític és, primer de tot, entre catalans, no es podrà abordar a mitjà termini el problema polític entre Catalunya i Espanya.