Posant a Tàpies al seu lloc

Antoni Tàpies és un dels artistes privilegiats que explica (com Joan Miró i Pablo Picasso, a Barcelona, i Salvador Dalí, a Figueres) amb una fundació que protegeix i vetlla per la seva obra i el seu llegat. Però aquests centres, afavorits pels mateixos artistes no són els únics que vetllen per difondre i aprofundir en el coneixement de l’obra d’aquests artistes. En el cas de Tàpies, la fundació que va obrir les seves portes al juny 1990, està acompanyada de la galeria Toni Tàpies, que dirigeix un dels fills del pintor. I des d’aquest dijous també de la galeria Mayoral (Consell de Cent, 287), que inaugura Tàpies avui (fins al 13 d’abril), una exposició en la qual a partir de gairebé una dotzena d’obres (realitzades entre el 1958 i el 2002) analitza la pervivència de l’artista, que va morir el 6 de febrer del 2012, aviat farà set anys en els nostres dies. “Tàpies no volia que la fundació fos un mausoleu com el de Miró”, sintetitza el crític i filòsof Arnau Puig, el comissari de la mostra i un gran amic de l’artista des que van formar part del mític moviment d’avantguarda Dau al Set, per justificar la necessitat d’aquesta exposició que busca oferir una nova lectura i posa l’accent en la vigència de l’artista al segle XXI en obres com Fletxa i cordill, del 1974, en la qual s’intueix un mapa de la península Ibérica desdibuixat i ple de guixades.

“Conec i estudio la seva obra plena d’emoció des de fa 72 anys i em continua estremint i commovent”, explica Puig, lúcid i ràpid de ment el mateix dia que compleix els seus primers 93 anys, citant el mateix a Plini el Vell, Ausiàs March, Plató, Jorge Manrique, Ramon Llull o Goya, per acabar assegurant que Tàpies és un autor de vanitas, bodegons i naturaleses mortes.

L’exposició permet veure com el pintor va passar a l’informalisme a partir del 1954 i la seva evolució des d’obres com Rectángulos (1958), realitzada per Tàpies quan l’artista va consolidar el seu llenguatge pictòric i va participar a la Biennal de Venècia i va obtenir premis internacionals com el premi Unesco i el Carnegie Institute de Pittsburgh. Així mateix, permet veure que, a poc a poc, va avançar a l’abstracció informal i va convertir la superfície pictòrica en murs on es podia realitzar incisions, gargots, marques, cal·ligrafies, on imprimeix les seves petjades i hi enganxa objectes i elements relacionats amb la realitat, una manera de treballar que va acabar sent constant en la seva producció, com es pot veure en obres com Almenas (1959), Agujeros i llaves sobre blanco (1968), Ocre con seis collages (1973) i Diarios amontonados (1969). “Són objectes volguts, benvolguts o que recorden experiències personals com en Nuat, del 1997, en el qual col·loca una matrícula d’un cotxe”, subratlla Puig.

La mostra es complementa amb un catàleg amb textos històrics dels anys seixanta i setanta de Dan Evans, Roland Penrose, Yvone Taillandier i Michael Tapié i entrevistes als quatre directors de la Fundació Tàpies: Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita, Laurence Rassel i Carles Guerra que coincideixen en “la falta d’una relectura i resituació de l’artista al segle XXI”, i la seva poca vinculació amb el món acadèmic, segons ha ressaltat l’autor de les quatre entrevistes, el gestor cultural Llucià Homs, que destaca l’especial cruesa del director actual, Guerra, que assegura que Tàpies comença a estar absent dels discursos museístics del segle XXI.

Segons Puig: “Qualsevol obra que no sigui pensada per ser venuda és una obra que no existirà”. Aquestes existeixen, no són inèdites, tot i que feia temps que no s’exposaven, i es poden adquirir per una quantitat que va des dels 250.000 fins al 600.000 euros, perquè Tàpies “continua gaudint d’un bon moment al mercat de l’art, si bé els seus discursos acadèmics i la seva influència no estan a l’altura”, segons Homs. “Si la Tàpies estigués en una altra ciutat com París o Nova York sempre hi hauria cues”, sentencia Puig. El 2017 (últimes dades disponibles) la van visitar menys de 55.000 persones, un 12% menys que l’any anterior.

L’exposició comença la commemoració del 30è aniversari de la galeria Mayoral amb una programació que inclou la seva participació en Arco Madrid i, per primera vegada, en TEFAF de Maastricht.