Manuel Valls, la dona de Nou Barris i la indolència d’Ana Pastor

No sé qui és pitjor, si Manuel Valls, candidat a l’alcaldia per Ciutadans, o Ana Pastor, la periodista que l’altre dia el va entrevistar a El objetivo de La Sexta. Acostumats com estem a les seves entrevistes incisives, la logorràgica Pastor va obsequiar Valls amb una catifa vermella tot al llarg de la conversa i, miracle!, va emmudir justament quan el francocatalà exposava el seu ideari lingüístic. És clar que ella no s’ho esperava, no ho tenia previst a les preguntes, i és evident que la qüestió lingüística la treu ell perquè li interessa, però quan t’has guanyat la fama no de fer entrevistes sinó tercers graus, el fet que siguis incapaç de fer una sola rèplica davant falsedats convida a pensar més en propaganda que en periodisme.

Valls parla de llengua perquè en vol parlar. El tema és llaminer, i la política municipal, avorrida. I gràcies a això hem sabut del cas de la dona que, en un mercat de Nou Barris, se li va acostar per dir-li que, tot i haver ajudat a aixecar Catalunya, quan parlava castellà “ho passava malament”. No crec que Valls s’inventés l’anècdota, i probablement la dona existeix, però la conversió de l’anècdota en categoria, i d’aquí al seu ús com a balística política, sí que és invenció pròpia, i mentidera. En temps de postveritat, tant és si la sociolingüística et diu que a Barcelona, i més a Nou Barris, la llengua en minoria és el català; com tant és si tot de testimonis surten a Twitter dient el contrari, que aquí no hi ha cap problema per parlar en castellà (altra cosa és que et puguis passar 50 anys sense parlar res més). El que importa és ser contundent, triar bé la tribuna des d’on fabular i pressuposar que la mentida tindrà indicis de versemblança i, de retruc, de veritat.

Més enllà, però, de l’anècdota mentidera, Valls va aprofitar el prime time i la indolència de Pastor per apuntar coses del que, sembla, serà la seva política lingüística municipal. El candidat de Ciutadans prové d’una tradició política que sotmet la diversitat fins a l’extinció i que, en el cas que una llengua petita, entranyable, pugui fer ombra a les llengües de debò, ho ha de fer dins l’àmbit de la intimitat. Per això no es cansa de repetir que ell amb el seu pare parlava en català, però a l’hora de la veritat la llengua ha de ser una altra: “Barcelona és una ciutat que ha de parlar al món, a 500 milions d’hispanoparlants, al món llatinoamericà”. I a la pregunta babaua de si la llengua és un problema, respon sense miraments: “Molta gent se sent vivint amb un problema. I sobre tot, a l’escola. Jo no proposo que es vagi per darrere [això no sé què vol dir], però que es respecti la llei”. Potser no sap quant val un bitllet de metro, però el temari de Ciutadans el té molt ben après.

Valls deu intuir que Pastor vol canviar de tema perquè tot d’una recorda que és candidat a Barcelona i ha d’aprofitar el moment per fer una mica de campanya. No ens en dona més pistes i haurem d’esperar al programa electoral, però tot indica que Ciutadans té la intenció de traslladar el bilingüisme municipal de Lleida a Barcelona, aquest bilingüisme empàtic que permet que els monolingües ho puguin seguir sent: “Jo vull ser l’alcalde que en tots els àmbits de la política municipal defensi el bilingüisme. És una riquesa i no una frontera. L’idioma és per parlar, és per a la convivència. Quan és utilitzat per anar contra l’altre, les coses canvien”. Ciutadans no ha fet servir mai la llengua per anar contra ningú.

És clar que Manuel Valls ha vingut per quedar-se i fer carrera, o almenys això es desprèn de les seves declaracions i d’una entrevista que va versar més de política general que de Barcelona. Ja ho deia ell mateix: “M’interessa el debat polític, m’interessa el futur d’Espanya. No entenc que Pedro Sánchez estigui pactant avui amb els separatistes o amb els populistes”. Si mai Ciutadans arriba al govern d’Espanya, ves que no acabi de ministre.