Aprendre a escoltar les onades

Carmen López mai ha vist el mar. I, no obstant això, surfeja. És cega de naixement i sempre ha fet esport. Patinatge artístic, gimnàstica rítmica, equitació, surf de neu, tir amb arc… tir amb arc? “Sí, sí, tir amb arc. Mai em van dir que no a res del que proposava”, explica asseguda en una cafeteria a la platja de Salinas, a la vora del Cantàbric.

Natural d’Oviedo de 21 anys. Estudiant d’Integració Social. El desembre passat va competir en el Campionat del Món de surf adaptat a La Jolla, Califòrnia. Primera dona espanyola que participa en la prova. Va aconseguir el quart lloc. Medalla de coure.

La Carmen és un remolí. Parla a tota velocitat i amb un marcat accent asturià. Somriu i riu permanentment. Conjuga amb naturalitat els verbs veure i mirar. És distreta fins al punt d'haver oblidat “el pal” (així anomena ella el bastó) en alguna ocasió. I pensa ràpid. Una professora li va preguntar: “Tu ets la cega?”. I ella li va contestar: “Sí, i amb el crit que m'acabes de fer, ara també soc la sorda”.

Va conèixer el surf gràcies a unes jornades solidàries el 2013 a Gijón. Però va ser al juny del 2018 que va decidir que volia competir. Amb només deu entrenaments es va plantar al campionat d’Espanya celebrat a Valdoviño (Ferrol). El va guanyar. “Té habilitat per a l'esport i equilibri”, comenta el seu entrenador, Lucas García (Salinas, 45 anys), dues vegades subcampió del món. Encara que no volen dir-ho, treballen amb l'objectiu d'acudir als Jocs Paralímpics de Tòquio.

Entrenen tres o quatre dies a la setmana sempre que el mar ho permet —la de Salinas és una platja molt exposada— a més de tres sessions més de gimnàs. No importen les condicions —avui l'aigua és a 14 graus i l'ambient a dos—. Porta un vestit d'entre quatre i cinc mil·límetres de grossor. Utilitza ulleres de bussejar. Al començament, la Carmen i el Lucas es ficaven junts a l'aigua, però en els vuit mesos d'entrenament ha guanyat independència. “Abans entrava i m'empenyien les onades, ara estic aprenent a escoltar-les”, explica la Carmen. “A l'aigua no em sento diferent de ningú. El meu moment preferit és la baixada. És emocionant sentir com llisques sobre l'onada, com si les dues fóssim una. I m'encanten les coses que són una mica més difícils de l'habitual”.

Perquè arribi aquest instant, primer cal escollir l'onada correcta. De vegades fins al punt de la impaciència. “Al campionat d’Espanya veia passar onades i onades i no sabia quan arribaria el moment”, diu la Carmen. Un cop sobre l'onada, es compenetren gràcies als xiulets d’en Lucas. 1, a la dreta, 2, a l'esquerra. Per bé que encara han de perfeccionar la tècnica: “L'altre dia en Lucas em va cridar “¡vaya olón!” i jo vaig entendre “¡un tiburón!” i em vaig llançar a nedar cap a l'altre costat”.

Marián García (Oviedo, 51 anys) és la mare de la Carmen i una de les artífexs de la contagiosa activitat de la seva filla. “Quan va néixer és clar que vaig quedar una mica aixafada. Suposo que és normal. Després entens que pots ficar-la en una bombolla. La integració comença a casa. Si no la integro jo en la societat, la societat no l’integrarà… Quan em va venir amb això del surf, la veritat, ho veia difícil, però com que sempre li he dit que cal provar tot el que un vulgui…”. Fora de casa, la infància i l'adolescència de la Carmen no va estar exempta d'ignorància disfressada de crueltat.

Ja sigui per agafar l'onada en la direcció adequada, o per imitar un gest, la Carmen mostra instint. I l’acompanya amb una expressió molt empàtica. “El més guai és quan la gent pensa que hi veig i m'ho pregunta a mi”, diu amb orgull.

De tota aquesta aventura, es queda amb “el valor que pot tenir per a altres persones, que potser troben una motivació” i, segons explica, amb tenir ara els ulls verds. “Vaig néixer amb ulls blaus, però sempre vaig voler tenir-los verds. Un dia vaig perdre una pròtesi a l'aigua, i les noves me les vaig posar verdes en lloc de blaves”.

I com t'imagines el mar?

“No hi penso”.