Quaranta anys de fidelitat a ell mateix

Continua aquí mateix, incombustible com el granit, dret com una estaca, desafiador en el seu lligam a un codi de conducta que ja no està de moda en aquesta època líquida, amb aquests cabells de color negre que ja comencen a emblanquir-se en els quals aguanta encara ben recte el tupè, una proa tan reptadora com aquest nas que s'avança a la figura. I mentre els altres cauen, o simplement van tirar la tovallola fa temps, ell, potser mirant de reüll cap a allò que està de moda per fer justament el contrari, continua aquí, com una tanca publicitària que el vent no aconsegueix derrocar. I té quaranta anys de carrera, xifra de rècords infaustos en aquest país, xifra que a ell li ha donat per doblar la seva capacitat de convocatòria a la seva ciutat en una temporada. Per fi va fer seu el Palau Sant Jordi, on Loquilllo va dir als seus seguidors que el rock és ell.

I als seus detractors, que ell s'ha encarregat de regar amb rius de desdeny, els ha de fer molta ràbia. Ja només per la pinta. Si als mortals del carrer, el temps els abaixa les espatlles carregant-los amb anys que de pas dobleguen la columna, Loquillo, tant fora com sobre l'escenari, continua insultantment dret, com si estigués soldat al pal d'una escombra que li recorregués l'esquena del clatell a la rabada. Sempre de negre, també fidel a les seves jaquetes i levites de tota la vida, es diria que en té un parell de cada model, cosa de la qual seria perfectament capaç en la seva comprensió de les fidelitats i sempre el mateix en la manera de moure's, agafar el micròfon, assenyalar l'horitzó, mirar més enllà, dirigir-se al públic amb gravetat i compondre estampes a mig camí entre el rock i la tauromàquia que ja li són tan pròpies com la seva fatxenderia de barri. Tothom canvia al món menys ell, oli que no penetra l'aigua.

Malgrat tot, el concert va començar amb més calor i passió a l'escenari que a la pista, ja que al públic, després de la inicial “Rock and Roll actitud”, li va costar entrar al concert. Sí, hi eren, però els va costar lliurar-se a la seva figura, que en l’actuació al Sant Jordi Club l'any passat els va sotmetre tot just començar. Es pot dir que van caldre una dotzena de cançons com d'escalfament, que es va començar a donar per conclòs amb una presa d'accent acústic de “Brillar y brillar” i, ja definitivament, amb “Rompeolas”. Amb una producció de vídeo inusual en la seva carrera, més efectiva que imaginativa, Loquillo va voler completar el menú visual, que malgrat tot va recaure, com quan no hi ha projeccions, en la seva figura. El seu “hola Barcelona, aquí me tenéis”, va ser com cridar, “aquí teniu el vostre home, no deixeu passar l'ocasió”.

Amant de la desmesura en moltes facetes de la seva vida, el repertori va ser llarg, trenta-sis cançons amb blocs sàviament distribuïts dels seus èxits dels vuitanta, veritable gasolina del motor. I no és que Loquillo no hagi assolit èxits posteriors i assoliments ressenyables, però la reacció del públic en la traca “Rock suave”, ”Carne para Linda” y “El ritmo del garaje”, van indicar clarament on és el graner emocional i estètic del seu públic, la bandera a la qual rendeixen fidelitat eterna. Després de la composició següent, “El rey del glam”, un descans va indicar que la joventut de la majoria dels presents ja es recorda, no s'exerceix, tot i que Igor Paskual, guitarrista al qual Loquillo va definir com el seu germà, continua optant al títol de pintes oficial del rock espanyol, allà amb el pit a l'aire gràcies a una camisa desbotonada, sobrer de reminiscències nazis, boà vermella i faldilla negra. Evocava llunyanament Charlotte Rampling a El portero de noche, però amb pèl al pit i en basc.

La segona part del recital va seguir els passos de la primera però amb la parròquia ja endollada. Llàstima que el millor so es guardés per a la pista i les zones baixes de les graderies, on la potència de la banda arribava amb la contundència desitjable. Van desfilar les col·laboracions de Sabino a “Rock and roll star”, la presència de les quals recordava el falcó que els falconers mostren al seu braç, i de Leiva, que sota el seu barret va comparèixer en dues peces més. Pastilleta ideològica en presentar els seus músics “mentre uns resten i uns altres divideixen, jo prefereixo sumar”, va dir abans de posar de manifest la varietat dels seus orígens peninsulars, i una traca final amb homenatge als seus mestres, va sonar “Mi calle” de Lone Star, i ja havien sonat records a Johnny Halliday, Johnny Cash i The Clash, un “La mataré” que només algú tan segur de si mateix pot continuar cantant avui, en temps de paraules mil·limetrades, un autoreferencial “Feo, fuerte y formal” i l’última “Cadillac solitario” que va deixar de manifest que Loquillo està en forma. Es diria que fa 40 anys que està en forma. Sent ell mateix, malgrat el món.