Tequila: “Vam ser l’excepció en una Espanya encara encartonada”

A la fi dels setanta i abans de la movida Tequila van trempar el país amb el seu rock desenfadat i irreverent. Han passat dècades, moltes, i aquest dissabte tornen a un escenari barceloní (Razzmatazz, 21.00), per entonar el seu comiat: “Quan estàvem en actiu vam marxar a la francesa, amb poca educació, i ara volem dir adeu i saludar el nostre públic”, diu Alejo Stivel, cantant d'aquella banda en la qual es manté el seu company i amic Ariel Rot, en aquell temps fundadors del grup i amics ja a l'Argentina abans de venir a Espanya. Tots dos frisan la seixantena, però l'Alejo declina la nostàlgia de pensar que qualsevol temps passat va ser millor: “Si tot el que fem ho comparem amb el passat estem perduts, les coses han canviat tant que la comparació amb l'ahir manca completament de sentit”, diu a l'altre costat del telèfon.

Però el passat és el gran actiu de Tequila, la primera gran banda de rock que va aconseguir popularitat massiva a Espanya. Seria avui possible que un grup així de descarat i desbocat aconseguís aquest èxit? “Bé, nosaltres érem una excepció, veníem de l'Espanya franquista, un moment molt encartonat i moralista, com aquest o més, i no era el brou de cultiu idoni per a nosaltres, que vam sortir abans de la democràcia. Crec que per això vam trencar tant, era alguna cosa diferent i sorprenent i penso que si ho vam fer llavors algú semblant ho podria fer ara. Però bé, sembla que no es veu molt aquesta actitud”, contínua. I com es pot cantar tocant amb seixanta anys cançons compostes i defensades abans dels vint? "Jo crec que el rock and roll genera en el moment del xou una cerimònia, una convenció on tots signem un contracte d'atemporalitat. Em passa com a espectador. Quan vaig a veure AC/DC o els Stones em sento com quan tenia 20 anys. Angus segueix vestit de col·legial. És un xou, i en entrar al recinte se signa un pacte de diversió que sobrepassa el temps, que desapareix per mantenir-nos en un llimbs d'atemporalitat”, conclou.

Aquest pacte amb el diable que congela el temps sembla alguna cosa implícita al rock, però això no implica que el temps, allà fora, no transcorri: què queda dels seguidors originals de Tequila, aquests als que Ariel Rot va trobar a faltar en la seva anterior gira de comiat, fa deu anys? “Bé, puc assegurar que alguns venen als nostres concerts, encara que no són majoria. Crec que tenim un públic molt transversal i fins i tot hi ha persones de menys de trenta anys. El que els oferim és un concert molt fresc i enèrgic, la veritat”. Però la frescor no és més aviat pròpia de la joventut? “Crec que mantenim una essència semblant, directa i franca, però també hi ha una mica més de pausa i de reflexió. Quan érem joves disparàvem les nostres idees com una metralladora i ara disparem dards. Els Tequila fem un repertori d'aquella època però amb més solera, en aquells anys tot era molt amfetamínic, les substàncies artificials i les naturals de la nostra pròpia joventut ens aportaven aquesta tensió i força tan frenètiques. Ara hi ha menys frenesí però segueix havent-hi molt poder, som com un martell, i el xou és molt poderós”, assegura l'Alejo, molt satisfet de gairebé haver esgotat les entrades al Razzmatazz.

Una altra cosa que ha canviat amb el temps és el ritme de vida de les gires, el que no les converteix en més avorrides: “Jo gaudeixo pujant a una furgoneta amb els meus amics, menjant el que es menja al lloc que visitem, xerrant, prenent alguna cosa en pla tranquil. Normalment no ens queda gaire temps per conèixer les ciutats, però a Barcelona, ciutat que m'encanta, m'hi quedo un dia més. No aniré a una discoteca a beure i a drogar-me fins a les 7 del matí, però això no vol dir que m'avorreixi. De fet el diumenge aniré convidat pel Tricicle a veure el seu espectacle”. Potser més que les pròpies persones el que ha canviat en aquestes tres dècades és la pròpia música, encara que l'Alejo ho puntualitza des de la perspectiva del músic que és i del productor en que es va convertir acabat Tequila: “Bé, no tot canvia, tocarem al Razzmatazz que és una sala estupenda de sempre. Crec que el que canvia és superficial, romanen les cançons i l'emoció que produeixen. La funció de la música segueix sent la mateixa i potser encara més ja que ara és més accessible, encara que això potser també la fa més fugaç”.

La pregunta final sembla inevitable: Boca o River?....”Racing de Avellaneda, vaig veure la final desitjant que perdessin els dos”.