La reforma constitucional també és cosa de les comunitats autònomes

Aquesta setmana es commemora la celebració del referèndum constitucional del 1978. Aquest text final va ser fruit del consens, de renúncies de totes les parts, potser més d’unes que d’unes altres, però un gest de generositat i voluntat de transformació democràtica. El 6 de desembre del 1978 el 87,16% dels espanyols que van votar van dir sí a la nova Constitució.

Segurament, els constituents van fer la Constitució que el sistema podia aguantar i gestionar en aquell moment. Des de llavors, amb les seves qualitats i defectes, Espanya s’ha convertit en un Estat democràtic perfectament homologable a la resta de democràcies occidentals. I, per seguir garantint la seva vigència, el pacte de convivència del 1978 s’ha d’actualitzar. Alguns diran que parlar de la reforma constitucional a Espanya és una entelèquia, i no els falta una mica de raó. No obstant això, com a juristes i ciutadania no podem deixar que la voràgine política ens arrossegui i ens converteixi en simples espectadors.

Així mateix és exigible que els territoris s’impliquin a l’hora d’actualitzar el text constitucional, també, però no només, pel que fa a la millora de l’autogovern. La Constitució reconeix a les comunitats autònomes la iniciativa de reforma constitucional. No obstant això, fins avui, només el Parlament asturià ha posat en pràctica aquesta possibilitat. En aquest cas es tracta d’una proposta d’intensificació de la participació ciutadana en la vida política espanyola.

La pregunta és per què altres comunitats no han exercit la iniciativa de reforma constitucional que els està reconeguda. La iniciativa autonòmica està, en certa manera, limitada, atès que aquesta passa per sol·licitar del Govern central l’adopció d’un projecte de reforma o per remetre al Congrés una proposició de reforma que ha de ser defensada i, si escau, admesa per la Cambra. No obstant això, si les comunitats autònomes no exerceixen totes les seves potestats de pressió constitucional sobre el centre, perden part de la seva legitimitat en la crítica, destructiva fins i tot, del mal funcionament del sistema.

Imagineu-vos que el Parlament de Catalunya, en comptes d’haver enviat a Madrid un Estatut que, com ha estat reconegut, pretenia una reforma constitucional per la porta del darrere, hagués enviat una o successives propostes de reforma constitucional i, sobretot, algunes d’acord amb altres Parlaments autonòmics. Andalusia i Catalunya podrien haver enviat conjuntament al Govern o al Congrés propostes de reforma conjuntes en molts aspectes (clarificació competencial, relacions bilaterals en alguns punts, etc.). I segur que altres comunitats s’hi haurien sumat. Això hauria suposat un escenari totalment diferent en què les autonomies s’haurien fet fortes davant de les institucions de l’Estat i, a més, tot plegat hauria pogut generar dinàmiques de col·laboració horitzontal entre elles i passar per sobre dels interessos estrictament partidistes. Es podria haver plantejat la reforma dels procediments de reforma constitucional, que, segons la literalitat constitucional, només necessita del sistema ordinari per poder limitar el procediment agreujat a les qüestions veritablement essencials del sistema. Posteriorment es podrien haver impulsat la reforma del Senat, els sistemes de distribució competencial i de finançament i les relacions intergovernamentals, avui precàries, per convertir Espanya en un veritable Estat federal.

És una lletania de l’independentisme allò que “Espanya ens ha negat sistemàticament la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació”. Aquí falla, sobretot, el “sistemàticament”. El 2014 tres representants del Parlament van anar al Congrés a sol·licitar la realització d’una consulta a Catalunya sobre el seu futur. Ara bé, Jordi Turull i Marta Rovira ja avisaven (amenaçaven?) que la consulta i, després, el referèndum es farien en qualsevol cas (recordeu el posterior “referèndum o referèndum” de Puigdemont). No és casual que la petició es presentés en el moment en què el Partit Popular tenia una majoria absoluta aclaparadora, de manera que el no estava assegurat. Això sí, van complir la promesa: es va fer el 9-N primer i l’1-O després. Sobretot aquest últim és una mostra més que el nou independentisme ha preferit saltar-se la Constitució abans que provar tots els mecanismes constitucionals al seu abast per millorar el sistema.

Les comunitats autònomes i, sobretot, les que han estat reclamant fa temps un autogovern de més qualitat no han de ser vistes com a ens subalterns i sota sospita. Les comunitats són Estat i la confiança en elles ha de ser absoluta. De la mateixa manera, s’ha d’exigir a les institucions autonòmiques comportaments lleials amb la resta del sistema. I lleialtat no significa renúncia, ni de bon tros. Però sí jugar amb la mateixa baralla que els altres, deixant de banda farols que no aporten res, però apujant l’aposta, impulsant un canvi per millorar el nostre sistema territorial.