Vaga de fam per Nadal

No és casual que Jordi Sànchez comenci la vaga de fam, acompanyat de Jordi Turull, amb el mes. Si no hi ha contratemps i l’ànim resisteix quan ens trobem enmig dels tiberis nadalencs tots dos entraran en la fase més delicada de la protesta i amb la suficient pèrdua de pes perquè, un cop més, una instantània (que podrem comparar amb l’oportunament divulgada el dia de l’anunci) torpedini la imatge d’Espanya a l’exterior.

Aquesta és una partida perduda per endavant per l’Executiu espanyol i l’alta magistratura del poder judicial. Si ningú és insensat, i amb el necessari control mèdic, en el seu moment el clam popular mobilitzat pels estrategs de l’independentisme demanarà la fi de la vaga i l’aconseguirà. El govern i les institucions de l’Estat no s’hauran mogut ni un mil·límetre.

En el magma independentista fa ja algun temps que es preveu l’opció extrema presa ara. El juliol del 2017 l’eurodiputat d'ERC, Josep M. Terricabras, va proposar una vaga de fam davant del Parlament europeu si s’impedia el referèndum de l’1-O. El març del 2016 l’Assemblea Nacional Catalana va homenatjar a Barcelona l’alcalde de Cork mort el 1920 després de 74 dies en dejú. Terence MacSwiney i el conjunt de la lluita irlandesa contra l’Imperi Britànic van exercir un enorme influx en les primeres passes del separatisme català. També els Troubles d’Irlanda del Nord i la mort de Bobbie Sands, després de 66 dies sense menjar, i de nou companys més el 1981 van impactar en el moviment de tall no violent, la Crida a la Solidaritat, fundat aquest any i del qual Sànchez va ser portaveu.

A Irlanda dejunar per denunciar una injustícia o deixar en evidència un enemic era pràctica corrent des de temps remots. El combat independentista irlandès i els seus mètodes van influir, com a Catalunya, també el nacionalisme indi. Entre 1913 i 1948 Gandhi va ser el campió de les vagues de fam, 17, tres de 21 dies. El nacionalisme català, des de Macià fins al sacerdot Lluís Maria Xirinacs —un habitual d’aquest tipus de protesta en els setanta— van beure també de la no-violència de Gandhi i el cercle es va tancar.

A El naufragio Lola García ens ha explicat que Carles Puigdemont va anticipar el seu exili mesos abans d’anar-se’n. Ara pel testimoni del mestre balear Jaume Sastre —en dejú 41 dies el 2014 contra la política educativa del govern Bauzá, sense èxit— sabem que Sànchez es va interessar per la seva experiència perquè l’estudiava per a ell. No hi ha res més temerari que un home a la caça del que creu que és el seu destí. A una part de l’independentisme català li pesa encara en excés la mimetització amb els seus líders del passat i la seva empremta catòlica, palpable en la recerca del sacrifici (i del martiri).

El que plantegen Sànchez i Turull és una acció propagandística, sí, però també un gest de desesperació. La presó provisional, ni la mereixen els polítics empresonats ni les seves famílies, ni mereixem les societats catalana i espanyola la vergonya i tensió en què vivim instal·lats. Molts, amb Pedro Sánchez al capdavant, tancaran l’any confiant que un cop de mala sort no converteixi la campanya en un drama que duria Catalunya de l’estadi d’allò gairebé irresoluble al de l’impossible.