Del noucentisme al Twitter

Per fer-nos una idea de com va tot, imaginem un Eugeni d’Ors reduint les seves glosses noucentistes a la dimensió depauperada, inarticulada i banal d’un Twitter. És deixar de fotografiar-se segons el model d’Erasme i aparèixer a YouTube amb el pèl tenyit color fúcsia d’un influencer. Sic transitla idea civil del noucentisme, un dels millors esforços d’elit per contrarestar l’antiintel·lectualisme de la Catalunya del colesterol. Pitarra, en canvi, podria donar lliçons als activistes xarons del hi-hi, ha-ha, un humor d’aparença innòcua però d’efecte devastador si entenem que una societat civilitzada és una forma de conversar.

Tot i així, per quina raó D’Ors fa tantes i bones reaparicions encara que avui li manquin els lectors que mereix? És recent la biografia d’Andreu Navarra, justament en un moment de vida pública intensament contraposat als ideals noucentistes del Pantarca. És una biografia completa, equànime, detallada. En surt un D’Ors amb tota la complexitat de les seves fases intel·lectuals, les seves ambicions de Goethe a Weimar i una connexió d’alt voltatge amb les crisis de l’època. Navarra, per exemple, surt al pas d’un tòpic: ben al contrari del que diuen els seus detractors, D’Ors va ser intel·lectualment i socialment més feliç a Madrid que a Barcelona. Vet aquí que, en comptes de procurar un bé depuratiu per a Catalunya, els causants de la defenestració D’Ors li feren un gran favor.

En un temps tan poc propici a la lectura del glossari orsià, quin significat té la reaparició periòdica d’un interès per l’energia intel·lectual de l’obra d’Eugeni d’Ors? Amb encert, Navarra subratlla la glossa Amiel a Vic. D’Ors parla del dietari grisenc de Francesc Rierola —anys 1893-1898— i descriu els mals de la fi del segle. Decadència, descomposició, tèrbola senilitat i febre de germinacions noves, anarquisme: “Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d’allò no conegut o d’allò entrevist; no sacra ambició i decisió d’arribar a posseir-lo”.

Lògicament, el Pantarca prenuncia, esperançat, la llum noucentista. Més d’un segle després, disposem del Facebook, que és, de fet, un element de destrucció de la conversa civilitzada. A la fi del segle XIX “un món es moria”. Ara no sabem que succeirà demà passat. De la majestat intel·lectual de la glossa a la penúria del Twitter, hi va tot un segle XX. Ara per ara, la indefinició del segle XXI també és de senilitat i de germinacions noves. És una raó per tornar a la idea orsiana de superació, de restauració de “la bona tradició intel·lectualista clàssica en el pensar occidental”. Per si de cas i com recomana Navarra, tornem a les pàgines manieristes de la novel·la Sijé.