L’anarcoemperador

Reculant fins al segle III, trobem un dels emperadors romans més virolats i atractius per als artistes: Vari Avit Bassià, conegut com Heliogàbal, va néixer als confins excèntrics de l’imperi, a Èmessa (l’actual Homs siriana). Pertanyia a una nissaga de sacerdots il·luminats pel culte solar. Als 14 anys va ser encimbellat fins a l’últim graó del poder romà, i als 19 ja havia aconseguit que el deposessin per via de la noble instància de l’assassinat. Que el seu govern fos breu no va impedir que s’hi exercités de tot cor. Si a l’emperador Julià el recordem com l’Apòstata, un líder dedicat a revifar les tradicions paganes, Heliogàbal ho serà pels seus rituals orientals i el seu desgovern (que ressonarà en futurs moments de sobirania embogida: la Münster de Jan de Leiden, la Fiume de Gabriele d’Annunzio).

Arribat a la capital, Heliogàbal la trasbalsa amb extravagàncies de foraster. De la Síria natal porta el déu Sol i l’imposa per damunt del panteó itàlic. Li basteix un temple on se l’adora sota la forma d’un meteorit. Els romans no entenen qui tenen per cèsar. El veuen casar-se cinc cops, un amb una vestal, i aquest ultratge a la virginitat sagrada provocarà aldarulls. Però el jove Heliogàbal no rebaixa mai la seva esplèndida vida sexual; inclou totes les possibilitats, orificis i fluids. Algun historiador refereix el costum d’Heliogàbal d’enjoiar-se i anar maquillat. Un altre insinua l’hàbit d’abandonar el palau per barrejar-se amb la plebs i, vestit de dona, oferir-se de prostituta. La història (la d’Heliogàbal tant com la història en general) sempre és dubtosa i es deixa temptar per la literatura.

En la recreació que en fa el francès Antonin Artaud (1896-1948), Heliogàbal és un inadaptat a consciència, un intrús destructor que xoca contra les convencions llatines i trastoca l’statu quo des de la cúspide. D’aquí que el tracti d’“anarquista coronat”. Sona a paradoxa, “tots els seus actes de rei són actes d’anarquista”, però al carnaval que constitueix el regne d’Heliogàbal hi figura un sobirà que desafia el poder, un transvestit que no s’avé a ser home ni dona i un mortal que es regala les llicències d’un déu. Amb el seu vaivé transformista, Heliogàbal destrueix els límits que donen tranquil·litat a la gent assenyada: home/déu, mascle/femella, ordre/revolta. No és estrany que el marginal Artaud se’l faci tan seu. El text vibra amb l’excitació de qui vol encarnar-se en el personatge. Celebrant Heliogàbal, Artaud es pregunta pel misteri religiós: què palpitava en el paganisme que nosaltres, els postcristians, hem perdut? “El que diferencia els pagans de nosaltres és que a l’origen de totes les seves creences hi ha un esforç terrible per no pensar com a homes, per servar el contacte amb tota la creació, és a dir, amb la divinitat”.

Heliogàbal, però, és un fil conductor. De vegades el fil es talla i ens trobem amb una reflexió sobre numerologia o sobre la prostitució màgica. Artaud no rebutja seguir la intuïció d’una associació d’idees (un altre fil, al capdavall). Quan reprenem el fil narratiu, coneixem els amors de l’emperador amb el seu cotxer, el ros Hièrocles, que serà ascendit a ministre, o la influència que les dones de la família exerceixen sobre el destí imperial. En tot cas, en mans d’Artaud el llibre no té intenció de decantar-se per cap gènere. No és ni carn de novel·la històrica ni peix d’assaig antropològic, sinó totes dues coses: una biografia arrauxada que ha de recollir una època i ha d’impactar el lector amb les crueltats del protagonista. L’escalada d’intensitat marca la lectura. Tendim cap a un final tràgic. Artaud ens arrossega fins a la catarsi teatral. La fi del mandat inclou latrines traïdores, una multitud venjativa i les cloaques sagnants sota l’urbs.

Enguany es compleixen 70 anys de la mort d’Artaud. Edicions Poncianes publica Heliogàbal dintre el catàleg de Bèsties Butxaca (on vam llegir un Pasolini, autor de l’heliogabalesc Salò). Hi ha un epíleg del poeta Arnau Pons que, com Artaud, es debat entre l’erudició i la follia.