Albert Sánchez Piñol: “Avui ja és impossible prendre el Palau d’Hivern”

Pensa Albert Sánchez Piñol (Barcelona,1965) que no té un gran any, tot recitant projectes audiovisuals o musicals aturats. “La majoria de coses que faig no van enlloc, és frustrant, són fruit d’estar en un núvol... Soc un penjat, més que un escriptor”, diu amb la seva sàvia ironia d’antropòleg. D’imaginació desbordant i incansable, potser per aquesta sensació, l’autor de La pell freda (170.000 exemplars), Pandora al Congo (65.000) o Victus (240.000), redobla l’aposta per tancar el 2018 traient, tres anys després de Vae Victus (55.000), Fungus (La Campana, amb il·lustracions de Quim Hereu), on Ric-Ric, un anarquista borratxo, aterra als Pirineus de 1888 i desperta uns bolets fantàstics amb els quals podrà realitzar la seva revolució. Fantasia per a parlar seriosament del poder.

Pregunta. De Fungus es podria deduir que el poder polític no pot ser transformat, només destruït.

Resposta. Hi ha dues grans visions sobre el poder: la nietzscheana, que diu que el governant és un individu amb dots gairebé sobrehumans que duu el poble a la seva realització històrica, i la de Marcel Mauss, on el governant no és més que un titella dels governats i que quan es desvia del que aquests volen, el fan caure. Jo soc més a prop d’aquesta.

P. El llibre destil·la un desencís per la política.

R. Estic tan amargat pel que passa que no tinc ni ganes de seguir la sèrie de Victus. Després de l’1-O m’aixecava amb neguit i em sorprenia: “Això ja ho he sentit abans”... Sí, documentant-me sobre el 1714! No sé si s’ha encomanat a Fungus, que vaig iniciar el 2005 ambientant a Terranova. Les criatures són una metàfora del poder polític, s’emancipen de qualsevol governant. Això ho hem vist en el procés, però Ric-Ric no és Junqueras ni Rajoy. De similituds n’hi ha, però també es podria aplicar al context polític espanyol...

P. Tota revolució és una il·lusió irrealitzable?

R. Tota revolució és un canvi d’estructures i mai s’ha pogut eliminar la relació de base entre dominants i dominats. Davant d’aquest fracàs de les utopies, m’he inventat una humanitat inversa a la nostra: els fungus no entenen els discursos polítics, no poden articular cap ideologia, però s’adonen que podrien ser la república cristiana socialista perfecta: tots són germans en una societat isocràtica. Això ho voldria desenvolupar en una segona entrega.

P. El poder sempre és dels de sota? Avui també?

R. El terrorisme o la lluita armada revolucionària és impossible ara a Occident. Els sistemes tecnològics de repressió del poder són terrorífics. Estem en una societat més controlada que la de la RDA o la Rússia de Stalin. L’estat té una capacitat manipuladora i de control social com mai per les xarxes socials. Mirem la incidència de Rússia a les eleccions als EUA...

P. El jovent avui no es troba més còmode essent manat que manant, no li importa poc el poder real?

R. No sé si la generació actual és més revolucionària que la meva, però mentre l’hamburguesa valgui un euro i internet sigui gratis, qui vol fer la revolució? Avui ja és impossible prendre el Palau d’Hivern. El sistema s’ha fortificat tant que impedeix que la revolució exploti. Però la revolució existeix, el que passa és que implota; es va veure a les revoltes de Los Angeles dels vuitanta: en lloc de trencar els vidres de la Casa Blanca, trencaven els del pati de la cantonada, dirigien la violència contra si mateixos... Per això he situat Fungus al passat, en un far west, on la cultura encara disputa el domini a la natura. Els fungus es converteixen en cultura... Amb el poder ja no s’hi pot disputar per les armes, però no sap mai per on els pot petar la cosa.

P. Com va a parar als bolets com a protagonistes?

R. El procés creatiu és misteriós: no és un instant... Em passo el dia als núvols fent-hi voltes. Jo visc la vida en altres mons. La meva vida són aquests bitxos, els tèctons, els granotots... L’antropologia m’ha anat bé perquè s’ha fet la pregunta clau: l’ésser humà viu no només en la seva realitat, però com hi accedeix? Doncs amb dues tècniques: el xamanisme —sortir del cos, veure altres realitats i tornar— o la mediumnitat —on les realitats diferents et venen a tu—. Els arguments de totes les obres literàries del món, o són xamànics o són mediúmics.

P. I Fungus és...?

R. Primer, xamànica, i després, mediúmica... Sí, sí, jo faig cosa popular, monstres i bolets que caminen, es riuran de mi, però jo sé on vaig i la immensa majoria d’autors d’aquest país, no. Ara, tot això és la part irracional; després cal posar-ho dins una estructura narrativa racional, sòlida.

P. I això vol dir?

R. Vol dir que Ric-Ric havia de trobar el bolet Borni abans de 30 planes, o em quedo sense lectors. És gestió del temps i de l’espai. Badar equival al viatge xamànic. Jo sempre bado. El badar és una zona ingràvida: si t’hi passes estona hi ha més possibilitats que surtin coses com els bolets. És impossible que als autors del jo se’ls acudeixi: com que només estan pensant en ells... “Jo soc un altre”, que deia Rimbaud.

P. És inevitable llegir el llibre en clau de procés: la bandera groga dels revoltats, “el sacrifici dels valents” que “només va servir perquè se salvessin els covards”, “escollir el més feble per no poder oposar-se a la voluntat col·lectiva, per més absurda que fos”...

R. Tot això es pot aplicar a qualsevol context polític. Si hagués volgut escriure sobre el procés ho hauria fet sense problema. És clar que es pot interpretar que els fungus són els sobiranistes, però... El que sí que veig que ho ha condicionat tot és el lideratge dels sobiranistes: busquen tant els favors de la base, dels fungus, que estan disposats a fer qualsevol cosa, inclòs l’exili, per guanyar-se el seu favor. La clau que explica el procés és que hi ha dos Ric-Rics que es foten d’hòsties pel poder: “Jo soc més fungus que ningú”... No, un estadista lúcid hauria hagut de dir: “No estem preparant res, no en sabem més i anem cap als esculls”... Però els espanyolistes, igual: a veure qui té la bandera més grossa entre PP i Ciutadans.

P. El que sí que ja és una constant en la seva obra és la convivència entre humans i éssers fantàstics.

R. Sí, però m’emprenya quan les elits literàries, que n’hi ha, et qualifiquen ràpidament de gènere. Jo he llegit el Gilgamesh, primera història que es conserva de la Humanitat, i tot són monstres fantàstics. Em fot aquesta taxonomia que decideixen quatre a la universitat. No han entès cap on va la narrativa.

P. I cap on va?

R. El llibre va començar cap a l’any 1000 i aviat tornarà a una vida marginalitzada, que quedarà reduïda a una perifèria perquè les tècniques narratives passaran per les noves tecnologies. Hi ha exponencialment més relat a internet en imatges, en sèries... Però la narrativa es pot explicar de mil maneres diferents, no morirà mai. El gran gènere de la humanitat no ha estat el format llibre, sinó la literatura oral... i va desaparèixer!

P. Joc de trons n’és l’exemple?

R. Narrativament és revolucionària; George R. R. Martin fa una cosa que sembla fàcil: per als autors, els personatges són fonamentals, els vas fent créixer... Doncs ell els crema de seguida, els pela. És extraordinari: és molt difícil construir un protagonista i anar creant alternatives que van creixent a un ritme disfuncional del primer protagonista. Cal una arquitectura mental brutal. No li donaran mai el Nobel, però.

P. Una narrativa tan audiovisual no afectarà la manera d’escriure?

R. Sí, el lector ja no cuina, li ve tot mastegat i els ritmes narratius s’acceleren. L’audiovisual no ha trencat el paradigma, però t’ha avançat el primer gir narratiu, el conflicte o la incògnita... Cal adaptar-s’hi.

P. Veu Fungus al cinema?

R. Hem fet un teaser amb l’empresa dels efectes especials de Jocs de trons que jan han vist uns nord-americans; també pensem en un joc de taula... Projectes, la paraula maleïda.

P. Elements fantàstics, el poder com a trama... Hi ha concomitàncies entre Fungus i Joc de trons?

R. Fungus és un Joc de trons... d’esquerres; em revolta la concepció del poder que té: les masses que surten, o són carn de canó o estan idiotitzades per líders fanàtics. I si sorgeix algú de sota és per incorporar-lo a dalt o ser instrument. És el seu discurs ideològic i narratiu. I el món no és així. A Fungus, el protagonisme és dels de baix, que tenen poder de decisió.

P. Fungus trenca amb el parèntesi de Victus i Vae Victus i el fa tornar al fantàstic. Tancarà ara la trilogia de La pell freda i Pandora al Congo?

R. El meu xamanisme és incontrolable. Si ho calculés en termes de diners, potser caldria fer-la. Ja la tinc al coco: una cosa ha destruït el món. Passa en una Barcelona en ruïnes, a l’entorn de la torre Agbar, i els supervivents hi veuen una llum i s’interroguen sobre el que passa: hi ha una mena de Solaris de l’Stanislaw Lem, una criatura que vol saber per què el món s’ha convertit en una ratomàquia. És molt postmoderna...

P. Ja fa 16 anys de l’èxit de La pell freda. Com veu la literatura catalana i com s’hi veu vostè?

R. Dins el meu globus xamànic, un dels projectes és fer-ne una segona part. No em fa por: l’atmosfera ja està donada. El meu millor llibre? Potser, però Pandora... és tècnicament superior i la vaig fer abans que La pell freda. Igual també fan pel·lícula de Pandora: el guió ja hi és. El context? La literatura del jo, que predomina, m’interessa poc. Del que faig jo no en veig gaires; sé que és un món propi, però quan més en tinguem, millor... No em queixo, però visc amb cert neguit professional. Soc dels autors més llegits i més prestats a biblioteques i si jo estic així... Això no parla de mi, sinó de la salut cultural d’un país.