Barcelona exposa tots els Velázquez que el Prado deixa en préstec

Segons un protocol del Prado només hi pot haver set obres de Velázquez fora de la pinacoteca madrilenya alhora. Durant els propers quatre mesos cap museu del món podrà demanar en préstec obres de Diego Velázquez, perquè les set possibles són ara a Barcelona, a Velázquez i el Segle d'Or; l'exposició que s'inaugura aquest divendres al CaixaForum Barcelona, que està cridada a ser una de les grans protagonistes de la temporada a la ciutat, perquè Velázquez no ha viatjat sol. L'acompanyen altres grans pintors que signen 52 obres més de l'exposició. Entre ells, Ribera, Zurbarán, Murillo, Tiziano, Rubens, Brueghel el Vell o Van Dyck. Quaranta de les 59 obres estan sempre exposades a les sales del primer museu espanyol.

El desembarcament de pintures barroques celebra a Barcelona el bicentenari del Prado, inaugurat el 1819, uns fastos que arrenquen avui també amb una exposició extraordinària a Madrid, tal com va explicar ahir el director del museu, Miguel Falomir.

És difícil dir res de nou de Velázquez, un dels pintors més estudiats i aclamats de la pintura mundial. L'exposició, la primera que es pot veure a Barcelona dedicada a Velázquez, fruit de l'acord entre l'Obra Social La Caixa i el Prado del 2011, ofereix l'oportunitat de comprovar “el màxim nombre de facetes del poliedre que és el pintor”, a més de quins van ser “els estímuls visuals i creatius que va rebre durant la seva carrera”, segons el comissari Javier Portús, cap de conservació de pintura espanyola (fins al 1700) del Prado. Aquest joc de mirades permet, explica, veure l'originalitat de Velázquez com a narrador en comparació d'altres artistes.

Les set obres de Velázquez que han viatjat a Barcelona presideixen cadascun dels set àmbits de la mostra. A través d'aquestes peces s'aborden diversos temes, com la reivindicació de la condició de l'artista, en aquest cas amb el retrat de Juan Martínez Montañés (1636); la saviesa, sumada a conceptes com el de pobresa, a través del fabulador Isop (cap al 1638), i la mitologia està representada per Mart (cap al 1636), “que va pintar de manera malenconiosa i gens guerrer ni victoriós” i que comparteix sala amb contundents nus pintats per Tiziano, Rubens i Gregorio Martínez. Les natures mortes tenen obres de Brueghel i Juan Sánchez Cotán i virtuals de l'Aiguader de Sevilla i Vella fregint ous, de Velázquez, que no han viatjat a Barcelona.

La cort, on Velázquez va treballar des del 1623 fins a la seva mort el 1660, està representada per un magnífic Retrat de Felip IV (refet el 1626) en una sala on també brillen retrats pintats per Sánchez Coello, Carreño de Miranda i Antonio Moro. També per un de la dotzena d'“homes de plaer” que va pintar Velázquez, l'anomenat Bufó amb llibres (1640), “en el qual el pintor mostra també una voluntat de precisió paisatgista”, segons Portús. El mateix passa amb l'enorme El príncep Baltasar Carlos, a cavall (1635), el fill de cinc o sis anys de Felip IV, el cinquè retrat eqüestre que el sevillà va fer per al Saló de Regnes. “Li va pintar la mateixa cara de pal que al pare”, explica el comissari, que destaca que Velázquez és l'autor dels “retrats més inexpressius de la història de l'art, potser perquè es tractava de reis”.

L'exposició acaba amb obres de temàtica religiosa. La de Velázquez és Adoració dels Reis d'Orient (1619). Magnífica, però el protagonisme de la sala se l'endú una altra obra mestra, la deliciosa Sagrada Família de l'ocellet (1650), de Murillo, malgrat que la Mare de Déu, Josep i Jesús es miren un gos entremaliat.

La mostra del CaixaForum (oberta fins al 3 de març) permet una cosa excepcional. "Comparar Velázquez és just quan es fa amb obres de la màxima qualitat dels artistes amb qui se'l compara. És el que fa justícia a la veritable dimensió de Velázquez", explica Portús, amb passió, davant de les obres. "Una exposició com aquesta dona una oportunitat a l'espectador, però també als museus que les organitzen, ja que museus com el Prado ordenen i articulen les obres entorn de les escoles nacionals; una cosa útil, però també reductora, però de la qual encara vivim les grans pinacoteques històriques", afegeix el comissari, donant exemples "de petites matisacions", com que a la mateixa galeria on hi ha l'Adam i Eva de Tiziano també hi ha l'Adam i Eva de Rubens, o on hi ha Les filadores de Velázquez es pot veure El rapte d'Europa de Rubens [que apareix representat com un tapís en la primera obra], però són només tímids acostaments", aclareix l'expert. Per la seva banda, Falomir afegeix: "M'agradaria començar a vèncer la timidesa tan sorprenent com que Goya, Tiepolo i Megs que estaven pintant al mateix temps a Madrid estiguin en diferents escoles i sigui impossible veure'ls junts". A la pregunta de si això es pot aconseguir en un museu com el Prado, el director contesta, amb un contundent i sonor: "Buf, costa".