Netejar el soroll

Malgrat el soroll ambient, ¿és possible que el principi de realitat condueixi a poc a poc a un espai d’entesa, per provisional que sigui, per a una negociació efectiva entorn de la qüestió catalana, més enllà dels fantasiosos relats acusadors d’uns i l’irredemptisme dels altres? Deia Belén Gopegui dijous passat a Barcelona que “netejant el soroll, apareix el sentit”. Potser d’això es tracta.

Comencem pel soroll. Continua sent aclaparador, tot i que tinc la sensació que a un i altre bàndol cada dia arrela menys. Avui la comunicació és persuasió, no entén de veritats ni de matisos, i els missatges continuen sent esmolats. Així s’aconsegueix que la política –aquí i fora d’aquí– estigui cada vegada més polaritzada, és a dir, en blanc i negre. Però la vida quotidiana està carregada de grisos i la brega continua però l’atenció decreix. La dreta espanyola està aferrada al relat del colpisme per més que cada vegada són menys, aquí i fora d’aquí, els qui el veuen versemblant. I alguns sectors del sobiranisme continuen insistint en la unilateralitat –en una promesa de passar de l’enunciació de la república a l’acte– que defalleix dia a dia perquè, per més que es repeteix, la consigna no es fa carn.

Evidentment, el relat català de la intransigència, representat avui pel president Torra, se sustenta en el calendari judicial. És la situació realment injustificable dels presos –amb una presó preventiva inacabable que frega la prevaricació i un relat judicial amb aires novel·lescos– la que permet a Torra presentar els seus arguments –l’últim, una ruptura formal (que no real) amb Pedro Sánchez– com a prevalença de l’ètica de les conviccions sobre l’ètica de la responsabilitat. Un salt agosarat per part d’un dirigent polític que s’hauria de guiar pel principi de les conseqüències dels seus actes. I formular l’avaluació a partir d’aquestes. Però, tot i les solemnes diatribes del president, els membres del seu Govern negocien permanentment amb Madrid, i els components de la majoria sobiranista s’esmercen a complir la legalitat, perquè no els enxampin en fals. Afortunadament, entre les paraules i els fets hi ha un bon tros, guiat per la prudència d’evitar anys innecessaris. Però caldrà decidir tard o d’hora per quina via es vol transitar.

És cert que hi ha ara un gran obstacle en el camí, que és el que permet a uns i altres mantenir el soroll al màxim de decibels: el judici contra els independentistes processats. L’escull és d’envergadura i amb el temps es veurà més la responsabilitat històrica del Govern Rajoy a l’hora de derivar el conflicte a la justícia i bloquejar així una sortida política. La crisi de la justícia espanyola, evidenciada aquests dies amb l’enfrontament entre el president Sánchez i el poder judicial, pot alimentar expectatives sobre el desenllaç del procediment. Així s’articula el discurs del “momentum”: la sentència com a xoc polític i emocional que revoltaria Catalunya i despertaria Europa. És certa la sensació de confusió i feblesa que transmet el poder judicial i és també cert que el judici tindrà una gran repercussió internacional en un moment en què Espanya, després de dues presidències de consum intern (Zapatero i Rajoy), ha perdut posició al món. Però no prou per obrir un temps de ruptura.

Més aviat pot ser que sigui el moment en què el principi de necessitat convidi a buscar algun espai d’entesa amb el Govern espanyol. I s’equivoquen els que pensen que és igual Casado que Sánchez. S’assemblen en algunes coses, però no són el mateix, ni tampoc ho són els seus socis i les seves parròquies. I per començar a caminar cal buscar afinitats, per petites que siguin. Això vol dir perdre la por de parlar. En política l’objectiu és la negociació, no el diàleg. Però perquè la negociació sigui útil cal recuperar la paraula i pensar a teixir un espai compartit, que permeti que després cadascú jugui les seves cartes. Amb dos requisits mínims. El primer, un protocol de comunicació, parlar el mateix llenguatge i compartir el significat de les paraules perquè no quedi en un diàleg de sords. I el segon, el reconeixement mutu com a interlocutors, sense negar a l’altra part la seva condició, agradi més o menys. Hi ha molt de soroll per netejar abans que s’obri un espai d’entesa. Però si no arriba voldrà dir que ha passat el pitjor.