Aparquem el miserabilisme

La qüestió sembla força senzilla. ¿Volem tenir un nou museu a Barcelona, un museu que ve amb les garanties d’un nom de prestigi, l’Hermitage, amb una museografia ideada per un dels nostres grans pensadors, Jorge Wagensberg, en un lloc, el port, que necessita un impuls (com tota la ciutat) i amb un projecte arquitectònic d’un gran nom com és Toyo Ito, un Pritzker? Amb tots els respectes pels qui pensin que no, aquesta actitud negativa, tan de moda, sembla més pròpia del Front d’Alliberament de Judea (FLJ) de La vida de Brian que no pas d’una visió lògica. L’FLJ dels Monty Python, recordem-ho, estava per principi en contra de tot el que vingués de fora –en aquest cas, dels romans (aqüeductes, urbanisme, llatí, carreteres, lavabos públics)–, civilització inclosa.

Algunes de les raons que s’addueixen per abominar de l’Hermitage barceloní són tan pelegrines com les del recalcitrant grupuscle dels còmics britànics. Es parla de la màfia russa, es diu que “no cal” (?), s’assenyalen altres prioritats... Per descomptat, sempre hi haurà prioritats: el menjar, l’habitatge, l’ensenyament, la salut. Un museu no és un col·legi, ni pisos socials, ni un hospital. Però això ha de voler dir que no necessitem museus? Una altra línia d’argumentació és que ja n’hi ha força. De fet, pot semblar que ja hi ha prou bars, gimnasos, cotxes, patinets... però museus? No hi ha mai prou museus. Benvinguts siguin tots, i encara més un que, per més que se li busquin cinc peus al gat, ve amb un pa sota el braç i amb garanties. Semblen ser-ho que al darrere hi hagi un dels millors museus del món i que Wagensberg, justament Wagensberg, hi hagi cregut. Convido qualsevol que vagi a Amsterdam a veure la sensacional seu que l’Hermitage va obrir el 2009 en aquesta ciutat. Una de les millors exposicions que he vist a la meva vida la vaig veure allà, sobre Napoleó, Josefina i el tsar Alexandre, tota una meravella.

Probablement en un clima semblant de petitisme cultural al que regna ara a Barcelona no tindríem avui CosmoCaixa, que també a alguns els va semblar una bogeria visionària, excessiva i innecessària (un gran museu de la ciència?, per què?), ni CaixaForum, ni el CCCB, ni tan sols el Macba. Deixem-nos de miserabilisme i fem realitat un museu que convida a somiar, a moure’s, que dona nova vida i esperances. Ja ens toca als barcelonins, tenir alguna gran il·lusió.