Ni Messi ni Cristiano, Valverde

Ara resultarà que Valverde és el millor entrenador que pot tenir el Barça.

La figura del tècnic ha sortit especialment afavorida dels últims tres partits disputats al Camp Nou contra rivals exigents com són el Sevilla (4-2), l’Inter (2-0) i el Reial Madrid (5-1). L’equip blaugrana ha jugat sense Messi, tenia lesionats Umtiti i Vermaelen i els quatre darrers resultats a la Lliga no eren bons: havia empatat amb el Girona, l’Athletic i el València i havia perdut a Leganés. Hi havia males sensacions i alguns aficionats començaven a qüestionar el Txingurri per ser massa conservador, com si el Barça li anés gran; la gent blaugrana tornava a recordar la derrota de la temporada passada a Roma. Hi havia qui temia el pitjor perquè faltava el millor jugador del món i la figura del tècnic no encomanava cap optimisme a la sempre extremista afició del Barcelona.

La resposta al camp de joc ha resultat en canvi molt bona perquè els jugadors s’han responsabilitzat i reivindicat més, l’equip ha recuperat el seu esperit coral i solidari i el club ha pogut tornar a presumir tant de l’estil i l’ADN Barça per la presència de Sergi Roberto i Rafinha, com de la secretaria tècnica pel bon rendiment d’Arthur, Lenglet, Coutinho i fins i tot de Dembélé i Arturo Vidal pel seu gol al Madrid. Les actuacions individuals han estat igualment interessants, sobretot la de Luis Suárez, que ha assumit el paper de líder: ha fet gols i alhora ha estat igualment efectiu en estirar l’equip i fer moviments de ruptura i desmarcades que facilitessin la feina dels seus companys, com es va veure en l’1-0 de Coutinho contra el Madrid.

Luis Suárez sap jugar amb i sense Messi, no és només el seu amic i xofer, sinó que funciona com a capdavanter de la plantilla, mirall de joves i grans, símbol de l’esforç, de la pressió, de la fam i de la regularitat, factors fonamentals que expliquen l’èxit del Barça a la Lliga: n’ha guanyat set de les últimes deu per dues del Madrid i una de l’Atlético. L’uruguaià sempre ha estat defensat de les crítiques per Valverde. L’entrenador ha sabut fer equip quan les condicions eren més adverses, tal com va passar quan se’n va anar Neymar. No es posa nerviós ni busca culpables, i transmet sensació de pau i tranquil·litat quan el barcelonisme es posa les mans al cap, cosa que agraeixen els seus futbolistes, que treballen més bé que mai, disposats a demostrar que són mereixedors de jugar amb Messi.

Tant parlar de com serà el Barça sense Messi i se’ns havia oblidat imaginar com s’ho faria el Madrid sense Cristiano. Els jugadors s’han encongit, sobretot els que havien d’agafar el relleu, com ara Bale, molt diferent de Suárez. L’absència del portuguès no només ha debilitat l’equip blanc, sinó que ha enfortit els rivals, perquè ara el Madrid fa menys por sense CR. La situació s’ha posat tan complicada que el president ha destituït l’entrenador per no saber gestionar una plantilla en la qual hi ha vuit candidats a la Pilota d’Or, res a veure amb el que passa al Barça, que té jugadors que no són ni internacionals, com ara Alba o Semedo. La sortida del tècnic ha estat tan barroera que a Florentino li costa trobar un substitut després que ja patís molt per cobrir la baixa de Zidane.

Lopetegui va arribar plorant d’emoció al Bernabéu i se’n va plorant de pena, perquè havia promès que volia guanyar la Lliga després que el Madrid presumeixi d’estar fart de la Champions. Cal no oblidar que la temporada passada Valverde va guanyar la Lliga i la Copa. No es pot discutir la seva feina diària, ni la constància i el saber estar quan pinten bastos per l’absència de figures al Barça. Valverde seria, per tant, l’entrenador idoni per als moments que demanen calma, però se li podria demanar una mica més de geni en l’emergència, quan les circumstàncies exigeixen solucions ràpides, un canvi d’orientació, com va passar a Roma amb la Champions. No convé mentrestant murmurar de Valverde ni patir sense Messi quan acaba de començar la Copa. El problema el té el Madrid sense Cristiano.