“Saber-te precari a la vida ajuda a valorar el que tens”

Els Pets tenen el seu propi rellotge, aliè a la indústria de la música, i els ha indicat que havien de passar tres anys entre l’últim disc d’estudi i el que tot just ara editen sota el títol Som, produït per Joan Pons, El Petit de Cal Eril. En les seves tretze cançons, els de Constantí tornen a mirar amb una barreja de tendresa, melancolia i nostàlgia el pas del temps, i als seus 55 anys ja no són el grup amateur de rock pagès que apostava per la festa. S’han fet grans als escenaris, i Som és un reflex en clau pop de les seves arrugues.

Pregunta. Un altre cop un disc melangiós pautat pel pas del temps?

Lluís Gavaldà (G). La melangia hi és, és un disc que no amaga l’edat que tenen els seus compositors. No és un disc que fa veure que els seus cantants porten una vida dissipada i volen menjar-se el món, és un disc que reflecteix dos compositors que tenen 55 anys i ho expliquen.

P. Només veuen una manera de fer-se gran?

G. Cadascú te la seva manera de fer-se gran, jo crec que l’única digna és fer-ho sense pretendre ser el que no ets. Hi ha gent que diu que és un disc amarg, particularment els joves, però jo crec que és un disc que, constatades les bombes que van caient al teu costat a mida que et fas gran, també reivindica els moments importants i les coses petites que donen importància a la vida. Saber-te precari a la vida t’ajuda a valorar el que tens. Crec que és un disc d’uns paios als quals no els cal fer un disc, però que encara tenen il·lusió i ganes de fer música.

P. El disc parla del Lluís. Joan Reig, bàsicament com a bateria, què en pensa?

Joan Reig (R). Jo soc músic, em vesteixo de romà amb els Tarraco Surfers i m’ho passo pipa, i toco la bateria en les cançons del meu amic. Jo me les crec, el conec, sé de què parlen...

P. Sorprèn l’angle emocional que ha escollit per parlar dels abusos infantils a Corvus.

R. És una cançó que tenia al calaix des de feia molts anys, no la podia treure, i un dia vaig decidir que ja era el moment, el tema havia sortit de la foscor social... I a més, ara tinc un nen de set anys.

G. És una història que va marcar tota una generació del nostre poble. Hi ha persones a Constantí que s’hi sentiran reflectides.

L’embolcall de la masculinitat no m’ha atrapat mai; per això m’agrada més el pop que el rock” (Lluís Gavaldà)

P. A propòsit de La vida és molt avorrida sense el teu cos, quin paper juga el cos com a subjecte d’amor en una persona de 55 anys que en fa 35 que està amb la mateixa dona?

G. De vegades la rima té molta importància en el sentit final de la lletra. Podia haver dit la vida és molt avorrida sense el teu “cony” o sense el teu “món”, que també rimaven, i són opcions que valorava, i ho vaig parlar molt amb la Núria, la meva parella, perquè ella em va dir que fer servir “cos” era com cosificar l’objecte de l’amor. Però crec que el cos no és únicament un element sexual, és una presència, és el continent de totes les coses que t’agraden d’una persona. Per això ho vaig deixar així.

P. Però al vídeo promocional hi surten dues dones i vostè pensava en l’amor heterosexual en escriure la cançó. Correcció política?

G. No, és que això no té importància. L’important és com la gent fa seva la lletra. Al principi d’Els Pets m’emprenyava que la gent digués: “Aquesta cançó parla de mi”, perquè jo no l’havia escrit donant-li aquell sentit. Amb el temps he après que les cançons parlen d’allò que vol cadascú que parlin. No tinc respostes sobre les meves cançons, les respostes són de la gent. Si tu creus que Bon dia és una cançó alegre, doncs molt bé, jo la vaig escriure trista, però no és important.

P. La gent gran és una temàtica recurrent en les seves lletres.

R. Crec que en el món rural es viu més amb la gent gran. En els cafès conviuen més generacions. Jo em vaig fer gran al cafè del poble, on anaven els meus pares, em vaig fer gran escoltant la gent gran al cafè i jugant amb ells. Ara la societat és molt injusta amb ells.

G. La peça Som és un retrat fidel dels meus pares ara mateix. Amb l’excusa que imagino com seré de gran, retrato les seves vivències, que tornen d’hora a casa perquè tenen fred, les fotos dels nens, les botigues de sempre que tanquen, els fills que no els truquen... Estem en un moment vital en què els nostres pares són a l’ocàs de la vida i comences a enyorar-los abans de perdre’ls.

P. I on queda el punt festiu del grup?

G. Queda, però no és tan important, no és imprescindible. Abans no posàvem més de dues cançons lentes en un disc: ara ja no tenim por que la gent s’avorreixi. Creiem que les cançons tenen un pòsit que fa que la gent les pugui entendre i gaudir-ne sense que siguin ballables. Ara la festa els toca a Els Catarres o Txarango.

P. Li han dit algun cop que té un manifest vessant femení?

G. Sí, i em sento fantàstic. Tot i no saber què significa exactament, tinc clar que no he estat mai una persona típicament masculina. De fet, l’embolcall de la masculinitat no m’ha atrapat mai, he viscut entre dones, em trobo còmode entre dones i sí, m’hi sento molt proper a elles. Dono voltes a les coses, soc patidor, sentit, sensible, complicat, melancòlic... Si això és ser femení, doncs ho soc. Potser per això m’agrada més el pop que el rock, el pop és més ampli de mires que no pas el rock.

P. Sembla que canti més baixet que mai al disc.

G. És cosa de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), el productor. Jo cantava La vida és molt avorrida i em va dir que no interpretés, no m’ho havien dit mai, no entenia res... El cas és que volia que cantés més neutre, que cantés la cançó “més petita”, em va dir, i així ho he fet a tot el disc. Quan treballes amb gent més jove que tu aprens moltes coses. Joan Manuel Serrat o Miguel Ríos farien bé de col·laborar amb productors més joves que ells, com va fer Johnny Cash amb Rick Rubin: et fan evolucionar.

Lliçó de la cançó ‘L’exèrcit que vindrà?’ Un país sense poder real ni força té unes cartes molt dolentes per aconseguir el que vol”

P. A L’exèrcit que vindrà sembla que s’apunten a la versió del català amb el lliri a la mà...

G. Sí, totalment. Però la cançó parla més del que no ha de ser que de com serà. Parla més de l’exèrcit que ens ha tocat.

P. És possible un altre exèrcit?

G. No, la idea és que no existeixi, és un manera de parlar. Una altra lliçó és que un país sense poder real ni força té cartes dolentes per aconseguir el que vol.

R. Tot el que ha passat donarà fruits, i no parlo necessàriament de la independència. Catalunya ha tibat tant les costures d’Espanya que es pot produir un canvi que la beneficiï.

P. Lluís Gavaldà viu ara a Londres. Per què?

G. Per higiene personal. Bàsicament. Crec que un artista té l’obligació d’intentar renovar-se; com a persona hem de vèncer les rutines de la vida i els vicis i costums. Trencar amb les rutines és una forma de tornar a començar i recol·locar-te. Soc una altra persona allà, no tinc un personatge a sobre. Els anglesos respecten el teu espai personal i tenen formes molt elegants d’ignorar-te, ets invisible. A més, ets una persona per civilitzar, com la resta del món.

P. I ara que viu entre ells, com explica el Brexit?

G. Com un vot de càstig als partits tradicionals en una societat que, en el fons, no s’ha sentit mai europea. Ha estat un vot antisistema que ha acabat capitalitzat l’extrema dreta. Les democràcies actuals tenen una qualitat tan ínfima que la gent s’aboca a qualsevol salvapàtries.