El miracle de la Sagrada Família

L’acord al que han arribat l’Ajuntament de Barcelona i el patronat del temple expiatori de la Sagrada Família ha ressuscitat fantasmes vells i polèmics. N’hi ha que, des del punt de vista artístic, veuen l’obra com una “vergonya mundial”, construïda sense “cap plànol” i “impròpia del segle XXI”, Oriol Bohigas dixit. A molts els agrada: 4,5 milions de visitants el 2017 així ho acrediten, a 15 euros l’entrada d’adult. D’altres critiquen els privilegis fiscals de què gaudeix. El cas és que el temple està aquí per continuar creixent i, per a alguns creients, per posar la Barcelona escèptica sota l’ombra protectora de la creu. El fet és que la fundació de la Sagrada Família s’ha lliurat de pagar durant 133 anys la llicència d’obres. En farà prou amb 36 milions d’euros, que farà efectius durant els propers 10 anys, per obtenir, a manera d’expiació, la remissió d’una part dels seus pecats vells. Aquesta quantitat tracta de compensar la despesa que el monument més visitat d’Espanya genera a la ciutat: repercutirà en millores del transport, de l’espai públic, de reurbanització de l’entorn i de creació d’un accés de metro directe a la basílica menor que té un pressupost de 80 milions d’euros a l’any.

És cert que l’alcaldessa Colau ha anunciat que això no suposa la condonació dels endarreriments per la llicència d’obres i que provarà de cobrar alguna cosa. Però si al fet de ser un temple catòlic se li suma el fet que la Sagrada Família ha adoptat el blindatge de fundació cal abandonar gairebé qualsevol esperança fiscal. No deixa de ser un èxit, doncs, haver pactat amb el patronat aquests 36 milions en 10 anys. La rambla d’accés al temple, l’expropiació de 150 habitatges, l’escalinata de la Glòria… encara s’ha de negociar molt sobre el pla urbanístic del barri i qui es farà càrrec de la reubicació de centenars de veïns afectats pel projecte monumental si continua endavant i culmina el 2026. Però cap alcalde de Barcelona havia aconseguit fins ara arrencar més que conflictes judicials, com va passar amb la construcció del túnel de l’AVE. Així doncs, tot és relatiu a la vista dels privilegis que gaudeix l’Església catòlica a Espanya.

En aquests moments, és imminent que es faci pública la relació de milers d’immatriculacions. L’Església catòlica ha inscrit com a seus, i durant 70 anys, immobles, solars, esglésies, ermites, monuments i fins i tot places públiques sense necessitat d’aportar cap títol de propietat. Les lleis franquistes —Llei Hipotecària del 1948— convertien els bisbes en fedataris públics de qualsevol bé que no es destinés al culte, i s’aportava al registre un simple certificat mateix. L’aznarato va permetre que l’Església inscrivís els temples entre el 1998 i el 2015: aquí tenim la Mesquita de Còrdova com a estendard. Fa uns dies, l’arquebisbat de Barcelona va donar a conèixer que va realitzar 53 processos d’immatriculació per posar al seu nom 133 béns immobles. Asseguren que s’ha fet amb escrupolositat total. Pot ser, perquè la llei dona barra lliure. Per això en algunes ciutats i localitats els ajuntaments estan litigant amb el bisbat respectiu per la frivolitat amb què s’han realitzat les immatriculacions, el nombre total de les quals és d’unes 40.000 propietats des de la reforma d’Aznar de la Llei Hipotecària.

El clericalisme de l’aznarato es va afegir a l’esperit preconstitucional del Tractat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu del 1979. El catolicisme és la confessió preferent, atès que gaudeix en exclusiva de l’impost religiós i disposa de privilegis en assumptes jurídics, econòmics i educatius. Com sintetitza un expert, “Espanya és un Estat aconfessional amb mantinguda”.

Durant 41 anys de democràcia, cap Govern d’esquerres ha denunciat aquest Concordato al qual no se li va donar aquest nom precisament per evitar similituds semàntiques amb els subscrits en el seu moment per Franco, Hitler o Mussolini. Potser cal agafar el toro per les banyes i acabar amb els privilegis d’una confessió que no ha retirat a Franco —les restes del qual costen d’acomodar— la Suprema Orde Eqüestre de la Milícia de Nostre Senyor Jesucrist, màxima condecoració vaticana amb la qual es pot distingir un catòlic des del 1905.

Per tot això, l’acord entre Barcelona i la Sagrada Família sembla fer un pas endavant. Un miracle a la ciutat dels prodigis.