El canvi de paradigma musical

El club com a epicentre, com a informador de les novetats musicals del mercat, com a espai de relació entre persones amb els mateixos interessos i, molt especialment, com a territori on qui mana és el discjòquei, màxim exponent de la personalitat del club que l’allotja. En poques frases, fàcils d’escriure i difícils de dur a la pràctica, es pot resumir el que la Sala Apolo ha significat per a Barcelona, i per extensió per a la resta de l’Estat, en els darrers 30 anys de història cultural catalana i espanyola. Aquest pas entre la discoteca i el club, entenent la primera com un espai de lleure amb música i el segon com un motor de dinamització musical, capaç de generar corrents i escenes, ha estat representat per la Sala Apolo en la part final de la seva llarga història.

Abans d’aterrar a la Sala Apolo, Alberto Guijarro, llavors soci d’Albert Salmerón a Producciones Animadas, programaven les carpes electròniques del Doctor Music Festival a Escalarre. La seva passió pels nous sons que arribaven d’Anglaterra, particularment per l’àcid jazz i derivats, ja els feia intuir el poder que podien arribar a tenir els clubs com a espais de personalitat variable, amb sessions de diversos estils musicals al llarg de la setmana portades per diferents discjòqueis. Era el que llavors es va començar a conèixer com a cultura de club. De manera gairebé paral·lela, Gaby Ruiz, responsable de Murmurtown, feia més o menys la mateixa feina que “els Albertos”, però en un altre dels grans festivals de l’època, el FIB de Benicàssim, més indie, on portava la programació electrònica. Tard o d’hora havien de coincidir, i ho van fer.

Però primer Gaby Ruiz va fer esclatar a petita escala el fenomen de club al Nitsa, una petita discoteca barcelonina. Allà va fer irrupció Aleix Vergés, conegut com DJ Sideral. D’aspecte androgin, planta de model anorèctic, extraordinàriament carismàtic i, el que és més important, dotat d’una cultura musical molt àmplia i sense barreres estilístiques, Sideral va ser el personatge que la cultura de club necessitava per esclatar. Les seves sessions al Nitsa, on va començar a barrejar indie i electrònica davant d’una nova generació d’aspecte infantil tocada per l’esperit de Peter Pan, van sembrar les llavors del que després floriria definitivament quan aquestes sessions van anar a parar a l’Apolo, fruit de l’entesa entre Guijarro, que ja programava la sala, i Ruiz. Prèviament, l’any 1994, el primer Sónar va escollir precisament la sala del Paral·lel per ubicar la seva programació nocturna. L’Apolo ja era un club, no només una discoteca. I va ser precisament el Sónar qui va estendre la idea que anar a la sessió d’un DJ era l’equivalent a assistir a un concert tradicional.

Des de llavors, la sala ha anat eixamplant la seva personalitat a fi i efecte de semblar diverses sales alhora. Per una banda, la presència de Guijarro a la direcció artística va omplir la sala de concerts, amb Smashing Pumpkins o Coldplay com a bandes que van marcar la intenció i l’inici de l’època en què encara vivim actualment. A més a més, la sala va enfortir la seva personalitat fent servir sempre el mateix criteri, és a dir, donar protagonisme a diferents col·lectius que, amb els seus propis discjòqueis, han anat donant les diverses personalitat de la sala. De fet, no es pot parlar d’un sol Apolo, sinó de l’Apolo dels Nasty Mondays —un encert programar festes boges precisament els dilluns—, de les sessions de música clàssica dels diumenges o de la seva pròpia i excel·lent proposta amb Los Caprichos del Apolo. I com a culminació, precisament de l’Apolo i de converses entre Guijarro i Ruiz va néixer el Primavera Sound. Sí, l’Apolo ha representat el canvi de paradigma. L’Apolo va “inventar” el futur, i ara que ja hi vivim, només queda esperar el següent canvi de paradigma.