“Cap festival de cine és sostenible per si mateix”

Una nova indagació en els secrets que tal vegada encara amaga la figura d’Elvis Presley (The King, d’Eugene Jarecki) inaugura avui la setzena edició del festival de documentals musicals In-Edit (multicines Aribau, fins al 4 de novembre). Cristian Pascual (Barcelona, 1980) dirigeix des de fa deu anys aquest esdeveniment en franca expansió, i no solament geogràfica (se celebra també a Madrid, Santiago de Xile, São Paulo, Atenes i Amsterdam), sinó també estilística (des de fa quatre anys organitzen el Feed Dog, dedicat a documentals de moda).

Pregunta. Per què un festival de documentals musicals?

Resposta. Veníem de la música. El 2002 va coincidir que Beefeater volia tenir un lloc a Barcelona i que uns productors volien estrenar un documental sobre l’escena house a Chicago. Va funcionar i vam pensar que teníem una bona idea. Vam tenir molta sort en aparèixer el moment just en què el gènere, des dels punts de vista social, tecnològic i musical, estava a punt de canviar.

P. Quins canvis hi havia?

R. Sorgien noves mirades, s’estava digerint tota la música dels últims 30 anys i es perfilava la nova era audiovisual que vivim. El documental musical va passar de la marginalitat a ser alguna cosa important, ha transcendit la mirada purament musical per explicar la vida a través de la música. Al mateix temps, la música ha anat buidant-se d’iconografia: les portades dels discos, els llibrets... Si t’importa la música, en necessites més, i el documental descobreix més coses, com un bon article periodístic o una bona entrevista. A més, aprens d’altres coses, entens més bé la societat, la política... Sense haver d’empassar-te un documental d’història, que té un altre tarannà.

P. Es dirigeixen a un públic musical abans que cinèfil?

R. Originalment, sí. En el documental amb més voluntat històrica, si el nom de l’artista no apareixia en el títol sabíem que era una sessió que ens costaria de treballar. Aquest any mateix, les entrades per als documentals de George Michael, Elvis i els Stones van molt millor que la resta. Malgrat això, al llarg d’aquest període hem aconseguit que el públic vagi a veure documentals de músics que no coneix. El 2009 teníem en una sala la pel·lícula de Julian Temple sobre Sex Pistols i a les altres dues una de jazz i una altra de música clàssica; la gent arribava per veure la de Temple, però en acabar-se les entrades preguntava: “Què més teniu?”, i es van omplir les altres dues sessions. Passa el mateix amb la gent que compra un abonament: li sobren dues entrades i llavors investiga. Tampoc podem fer miracles: és un procés lent, potser només el 2% del públic cinèfil clàssic comença a veure altres coses, com ara cine musical.

P. El cinèfil tradicional és difícil d’atraure, doncs, cap al cinema musical?

R. És més difícil d’atrapar pel prejudici de la música. Aquí estem classificats en el sector de la música, però al Brasil, en canvi, som a les seccions de cinema. Té a veure amb la manera com la música es relaciona amb la vida: allà forma part de la seva essència com a poble. Aquí la importància encara és en el nom de l’artista, i això és viciós, però està canviant. Va començar a canviar quan Martin Scorsese ens va mostrar la música des del punt de vista cinematogràfic, sobretot amb No direction home, la seva pel·lícula sobre Bob Dylan, o quan va coordinar la sèrie de televisió The Blues, amb noms com Wim Wenders o Clint Eastwood.

P. Parlem de televisió o de documentals en un festival, però Scorsese, el 1978, havia dirigit The Last Waltz amb The Band i, abans, havia participat en la pel·lícula de Woodstock, cintes que van tenir una vida saludable en sales comercials. Ara no és així, fins i tot documentals amb directors de renom ni tan sols arriben al circuit comercial.

R. Caldria parlar del que passa al cinema! A In-Edit hem passat documentals que s’estrenaven al mateix temps en cinemes i nosaltres teníem més gent que ells. A la gent no la pots obligar a fer les coses: si vol veure una pel·lícula on line, la veurà; si la vol descarregar, la descarregarà, i si vol anar al cinema, anirà al cinema. Sempre hem tingut la vocació de trencar barreres, arribar a més públic perquè pensem que el que oferim és rellevant. Una part de la nostra programació s’estrena al mateix temps on line i una altra es passa al canal 33. I hem comprovat que això no ens treu públic: són experiències totalment diferents.

P. I, des de l’any passat, presenten sessions gratuïtes als centres cívics de la ciutat.

R. No ens sembla gaire factible que algú que no sap res de nosaltres i viu en un barri allunyat, s’assabenti gairebé per art de màgia que existim, ens doni un vot de confiança i decideixi perdre una hora al web buscant la pel·lícula que s’adapta més als seus gustos... Arribar a ells a través dels centres cívics ens sembla interessant. Connectes amb públics diferents.

P. Públic diferent, però la vivència, també?

R. Sí, perquè estàs a casa seva, per dir-ho així, i ens hi adaptem, es decideix l’oferta amb els responsables de cada centre, que són els que coneixen el barri. La meva mare no vindria mai a l’In-Edit però, en canvi, si el centre cívic del seu barri li ofereix una pel·lícula sobre la Callas, hi anirà per curiositat.

P. És gent que, potser, després anirà a l’In-Edit?

R. Sincerament, no m’importa. L’interessant és que hagin pogut veure una bona obra audiovisual gràcies que l’In-Edit els l’ha portat. Si després s’acosten al festival, genial, i si no, no passa res.

P. Organitzen també, des de fa quatre anys, el festival Feed Dog, dedicat als documentals de moda. L’experiència és similar?

R. El punt de partida és el mateix. La relació de la música amb el cinema no és la fi de l’In-Edit, per això no passem bandes sonores, ni videoclips, ni ficció... No va d’això, va de veure la vida a partir de la música. Altres àmbits de la creativitat estan marcats pel mateix denominador comú. Al final, la moda té molt a veure amb la societat, la política, els usos i costums d’un poble... La identitat es treballa igual en la música i en la moda. El vol creatiu d’un dissenyador i d’un músic tenen molt a veure.

P. Públic de cinema o de moda?

R. Hem trobat una passió en el món de la moda que no m’esperava. La nostra lluita és la mateixa: que el públic de cinema s’adoni que no es tracta de projeccions de desfilades de moda.

P. Tots dos certàmens estan subvencionats?

R. Un 30% del pressupost són diners institucionals: Ajuntament, Generalitat i Ministeri de Cultura. Un altre 30% ve de la venda d’entrades. Cap festival de cinema és sostenible per si mateix. Si solament busquéssim rèdit a la taquilla, els festivals de cinema no existiríem, cap, ni tan sols el de Sitges, però cobrim una sèrie de llacunes culturals. El nostre objectiu sempre ha estat necessitar els mínims recursos públics.

P. L’any passat van viure moments difícils en perdre el seu patrocinador històric, Beefeater, i coincidir en el temps amb la fallida i accidentada proclamació de la República catalana.

R. Era una edició de transició, acabàvem de perdre el patrocinador després de 14 anys i, a més, no anàvem sobrats de caps de cartell. I es va afegir una tempesta perfecta amb la qual no comptàvem. Els esdeveniments polítics gairebé ens donen l’estocada en un moment difícil. L’hostaleria i la cultura van caure un 35% entre octubre i novembre, més les caigudes que hi va haver després. Nosaltres vam caure un 25%; per tant, vam estar millor que la mitjana, perquè tenim un públic molt fidel. En l’aspecte de patrocini portàvem tot l’any treballant la sortida de Beefeater, però un altre patrocinador, una marca internacional que ja teníem mig contactada ens va dir el 5 d’octubre, menys d’un mes abans de l’inici, que l’Oficina Europea havia dit que no s’invertís a Catalunya fins que no hi hagués estabilitat i que ens deixava malgrat tot el signat. La declaració d’independència va ser el dia de la inauguració. Ningú tenia ganes, ànims ni temps de pensar en la cultura. La cultura l’afegeixes quan la resta està coberta. Va venir poca gent i la veies sortir de mal humor. A mi mateix no em venia de gust obrir portes, volia veure la tele per saber què passava. La venda anticipada havia caigut un 70% i no vam poder fer gens de promoció perquè a ningú li interessava. El Festival de Sitges, per exemple, també ho va sofrir, però ja havien fet la campanya de promoció i la venda anticipada.

P. En un any han canviat les coses?

R. No es pot viure amb aquella tensió, i si no tens un conflicte bèl·lic al carrer, acabes integrant el problema per tirar endavant. Aquest any fa la pinta que tot està millorant.