Reversibilitat, lleugeresa
Dues exposicions mostren a Barcelona intel·ligents i simpàtics jocs sobre l’autoria
Fa uns dies, Arturo Pérez-Reverte va declarar en una entrevista que “Picasso no va pintar el Guernica per patriotisme, sinó per moltíssims diners”. L’escriptor va sostenir aquesta afirmació a ultrança, com si hagués estat en la ment del geni i conegués la raó que l’havia portat a acceptar l’encàrrec de la República espanyola i després representar una escena sobre l’aniquilació humana, en lloc de pintar un torero, un flamenca o un monarca, que és el que fan els artistes que pinten per diners i, a més, són molt patriotes.
Vel·leïtats de connaisseur a part, el Guernica és un quadre tan colossal que s’ha convertit en una icona de protesta contra la guerra, la imatge del “mai més”. Molt poques obres d’art aconsegueixen aquesta condició. Però els símbols són arbitraris, fins i tot l’autoria. S’explica que els nazis van entrar a casa de l’artista a París a la recerca de proves que el poguessin comprometre com a resistent comunista, i que un oficial, indignat en veure el mural, li va preguntar si era ell qui havia fet el quadre, i que Picasso va respondre: “No, francament, això ho han fet vostès”.
No és l’art un simulacre? I en la nostra realitat, ¿no ens governen falsaris i comediants? Michel Foucault va invocar aquesta impossibilitat de saber la veritat, de distingir la còpia de l’original, el mort del viu, en l’últim paràgraf de Ceci n’est pas une pipe (Això no és una pipa), el seu assaig de 1968 sobre Magritte i el simulacrum: “Arribarà un dia en què la mateixa imatge amb el nom que porta serà desidentificada per la similitud indefinidament transferida al llarg d’una sèrie: Campbell, Campbell, Campbell...” (referència a les llaunes de sopa d’Andy Warhol).
A la galeria Estrany & Àngels de la Mota hi ha una exposició de pintura signada per dos antipintors, dos artistes-arxivers (Ignasi Aballí i Oriol Vilanova), per als quals la principal característica de la pintura —i de la realitat— és la reversibilitat. Reversible és el títol d’una exposició a quatre mans que aglutina tots els ismes, des del suprematisme fins a l’estètica relacional o el premiturnisme, amb relació als premis Turner, que es decidiran a Londres aviat (per exemple, l’acte d’encendre i apagar la llum).
La mostra és un intel·ligent i simpàtic joc sobre l’autoria o, tornant a Foucault, és una altra llauna de sopa Campbell, Campbell... però amb lletres... Ocón de Oro! A les parets de la galeria, els dos artistes han pintat passatemps, quadrícules farcides de vocals i consonants, acròstics, mots encreuats, sopes i encreuaments de lletres que formen els noms dels moviments, manifestos, creadors, pensadors i adjectius que defineixen una obra d’art. L’espectador ha de completar aquests inventaris, ordenar una realitat, ja sigui en el mateix espai de la galeria o fora d’ella, en les seves estones lliures sobre els quaderns que la galerista posa a la seva disposició.
Un enigma proposa trobar 20 activitats habituals d’Aballí i Vilanova, i amb les lletres que sobren es pot llegir una cita de Francis Picabia. O els adverbis que deixaran espai per a una altra cita d’J. G. Ballard, noms de colors o d’artistes morts que, llegits en totes direccions, permeten trobar frases de Perec, Wittgenstein i Duchamp. Les solucions estan a l’entrada de la galeria, escrites de cap per avall, i a la solapa interior del quadern de mà.
Dos portals més amunt, a la galeria Marc Domènech, Vicenç Viaplana reinterpreta el seu propi treball a partir d’una suite de serigrafies manipulades fotogràficament sobre les quals pinta en seqüències, assegurant-se que es vegi el temps, la pauta, en un desig d’explorar el propi color a força de posar al descobert la reversibilitat, l’il·lusionisme i una al·lusió bastant directa a la natura. En aquestes pintures no s’exhibeix res més que una mínima diferència de to, les marques sensuals de la pinzellada, submergit com està el pintor en aquesta estranya activitat que és recórrer el propi treball. Es poden pintar les flors, les fulles, el camp, per motius econòmics o per motius ideològics, ara que l’abstracció no és un crim sinó un tribut a la veritat.
