Entre naps i cols

La Maria llegeix una guia de llenguatge per la igualtat per veure si tomba el seu androcentrisme. Sap que la posseeix d’ençà que té ús de llengua, com si un àlien allargat li hagués entrat per l’orella fins al nucli del crani. Des de la paraula primigènia, el paio es va asseure còmodament al seu cap amb les cames esbatanades. Ara sap que d’això se’n diu manspreading i que és molt, molt lleig. Per aquest motiu espera que la guia que llegeix sigui l’eina definitiva per parlar tenint en compte la manera d’asseure’s de l’ésser que controla el seu llenguatge. Que li exorcitzi la sala de màquines de l’aparell fonador, fins on se li enfonsen les arrels reptilianes, i que li capgiri el cervell d’una vegada i per sempre.

Llegeix: “La paraula gèneres’usa per a referir-se als trets culturals relacionats tradicionalment amb el sexe. Però no s’ha de confondre el gènere, categoria gramatical de les paraules, amb el sexe, característica dels éssers vius per classificar-los en mascles o femelles”. L’advertència la sacseja. Que no confonguem el gènere amb el sexe de les paraules? De debò hi ha gent tan cretina que ho faria? Potser sí. No subestimem la capacitat creativa de la imbecil·litat. Segur que hi ha persones que pensen que hi ha paraules tan peludes que és indubtable que són homes. Si és així, les paraules que saben fer dues o més coses alhora i li diuen al lector “tu sabràs què fas amb el significat” són dones. Llenguatge amb pit i collons.

A aquests, l’àlien de l’orella també els parla sovint. A la Maria també: “Masculí, femení... quina feinada! T’imagines un món sense flexió de gènere? Que fàcil que ho tindríem! Te l’imagines?”. I ella respon que sí, que no costa tant, que miri al seu voltant: veu aquest món ratllat de camps de naps, com feia notar Patricia Dolera a la passada gala dels premis Goya de cinema. La superfície del planeta sembrada d’aquest ferm tubercle, sota la catifa de les muntanyes, a la gola més profunda de l’oceà, també: naps, naps i camps de naps. En aquest món, els morfemes femenins no farien cap falta: no hi ha dona, no hi ha flexió de morfema (com l’acudit de les mans i el pot de galetes). L’ésser s’ofèn, ell només volia anar per feina.

Però li hem de dir que un món sense senyores, de les flexionades per la gramàtica o per la vida, no és possible mentre necessitem classificar-nos en mascles i femelles, que és important, es veu. Perquè vivim entre les coordenades dels naps però també de les cols (que, per cert, pertanyen al mateix gènere botànic).

Així que, guies a banda, haurem d’inventar-nos una manera de reflectir això sense sentir-nos ridículs/ridícules ni malversadors/malvesadores del temps i la paciència dels i les lectores, esclaus/esclaves de l’economia del llenguatge.