Dels homes de lletres

Cap al 1430, quan va rebre la canongia de San Martino a Gangalandi, a Florència, Leon Battista Alberti va escriure una oratio, un tipus de composició segons les regles de la retòrica llatina, anomenada De commodis litterarum atque incommodis, és a dir, Dels avantatges i els desavantatges de les lletres, que ara ens arriba en edició bilingüe i traducció pulquèrrima del llatinista Alejandro Coroleu (Martorell, Adesiara, 2018).

És una bona notícia, tota vegada que, en català, hem d’anar a parar al segle XV —el segle d’Alberti— per trobar traduccions en la nostra llengua de dues obres d’aquest humanista de la primera fornada, Deifira i Ecatonfilea: Mariàngela Vilallonga ens ho va recordar no fa gaire. Després, de la mateixa manera que ja no es van repetir, durant tota l’edat moderna i bona part de la contemporània, ni el fenomen Joanot Martorell ni el fenomen Ausiàs March, a Catalunya va caure un silenci quasi absolut sobre la figura d’Alberti, un dels més grans humanistes del XV, com ja hem dit.

Alberti mereix aquest títol pel sol fet que, com ja havien fet uns quants dels seus contemporanis, va dedicar-se no solament a les lletres, sinó també a l’estudi de la pintura i de l’arquitectura —essent ell mateix autor de diverses fàbriques que es troben a la Toscana i a Roma—, a les antiguitats —no calia esperar la figura neoclàssica del numismatòleg Winckelmann, el que va redescobrir la classicitat a l’Alemanya del romanticisme—, de la gramàtica, les matemàtiques, la cartografia i l’epigrafia, i, en suma, a tot el que tingués a veure amb l’exaltació de les virtuts dels homes i el bon endreçament de la ciutat: aquella Florència de la qual va ser expulsat el seu pare, però a la qual ell va tornar tota la vida des de la seva Roma igualment preuada.

Dels avantatges i els desavantatges de les lletres —entenent per “lletres”, al seu moment, l’estudi de la filosofia i la literatura, però també de la medicina— és un opuscle que tota persona dedicada a l’estudi (els studiosi, diu Alberti en llatí) llegirà amb una gran satisfacció: perquè, d’una banda, Alberti elogia la dedicació a les lletres d’acord amb una tradició que ja va ser grega, però que a ell li va arribar, possiblement, més de la mà de Ciceró que de ningú altre; i també perquè l’autor no s’està, igual que va fer als diàlegs Della famiglia, de precisar que si una persona vol esdevenir rica més val que no es dediqui a l’estudi, sinó als negocis —aquesta ocupació tan mal vista pels republicans de Roma—, i si vol ser humanista, que es dediqui a l’estudi amb tot l’afany del món bo i menyspreant, com els estoics, les banalitats i venalitats d’aquesta terra: “Els rics tenen al seu abast plaers nombrosos i diversos, i els preocupa més fruir dels plaers coneguts amb els seus amics que seguir en la nostra companyia la petja de les lletres desconegudes”. En certa manera, això significava l’herència de la dedicació a l’oració i a l’estudi de molts ordes religiosos de la baixa edat mitjana, els de sant Benet i de Bernat de Claravall en especial, amb menys castedat i un toc de civilitat com escau precisament a tot l’humanisme renaixentista.

Com que tenim els dos llibres imprescindibles de Sabbadini, erudit que ens dona notícia fidel de la descoberta (i les traduccions) dels autors grecs i llatins durant els segles XIV i XV, podem assegurar que moltes de les afirmacions d’Alberti procedeixen dels Deures de Ciceró, de les Familiars del Petrarca, dels neoplatònics possiblement i de l’autor del segle II Llucià de Samòsata. Aquest, per exemple, és autor d’un opuscle, pròxim a les tesis d’Alberti, intitulat De la gent de lletres que es barreja amb els afers dels poderosos.

Això és ben visible en més d’una de les seccions de la nostra oratio d’avui. Alberti veu important, però quimèric, que el seny dels homes d’estudi sigui aprofitat pels poders fàctics i polítics, com Llucià, però també com ell creu que, en el fons, els estudiosos de debò no tenen res a fer en el marc de la vida social i pública: “No estic convençut que l’Estat requereixi per a les magistratures una tropa d’homes de lletres, sinó l’experiència adquirida després d’un llarg exercici i molta pràctica ... Qui vulgui pensar amb calma en els seus propis afers, que eviti qualsevol càrrec públic”.

Això és com dir que Alberti assumia plenament i conscient el fet que els homes de lletres, al seu temps i com passaria a tota l’època moderna i contemporània, havien d’entomar les penalitats que comporta dedicar-se a l’estudi, avui més que a la seva època, quan els estudiosos tenien padrins. A l’home i la dona d’estudi els esperarà sempre aquest panorama: “Trista solitud, treball dur, atenció extrema, inquietud feixuga, màxima aplicació, preocupació abrandada”. Poc diner, cap fama si es compara amb una soprano d’èxit, amics molt triats, poca luxúria... i una llàntia per veure-s’hi llavors; avui una bombeta de led, que gasta poc.