Entre realistes i visionaris
El vaixell del procés s'enfonsa, però ningú vol saltar primer a l'aigua per por de ser titllat de traïdor
Un país, per dinàmic i pròsper que sigui, també es pot arruïnar per falta de bon govern. O per absència de govern. A Catalunya comencem a tenir la sensació que estem encallats en un llot espès que compromet seriosament no ja el futur, sinó el mateix present. Encara que algunes dades indiquen que hi ha encara certa inèrcia que permet millores en alguns paràmetres econòmics, el que defineix més bé la situació és la d'una paràlisi ansiosa. Fa temps que vam deixar enrere aquells dies en què venien de tot arreu a veure com s'innovava a Catalunya. El somni d'un país independent pot fer-nos perdre el país que hem arribat a tenir. No hi ha govern. Tot sembla supeditat a salvar el relat del procés. Però el procés només és ja un moribund la desaparició del qual ningú vol certificar per por de quedar-se sense herència.
Després d'una setmana patètica en la qual ha aflorat com mai la soterrada divisió entre realistes i visionaris, els dos socis del Govern han anunciat una treva més voluntarista que real. Les cares de Joaquim Torra i Pere Aragonès parlaven més bé que les seves paraules. Es comprometien a mantenir la unitat fins al judici als líders independentistes, però ja no podien ocultar la summa precarietat de la seva aliança.
Amb els principals dirigents polítics i socials del sobiranisme empresonats o fora del país, s’ha posat en evidència l'etapa iniciada després de les eleccions del 21 de desembre, és a dir, la debilitat dels recanvis i l'escassetat de líders capaços de fer front a una situació complexa i d'alt risc. El que ha passat al Parlament aquesta última setmana només és la culminació d'una anomalia que s'arrossega des del dia en què va començar la legislatura, quan es va decidir eludir que qui encapçalava la llista més votada del bloc sobiranista, Carles Puigdemont, no podia complir la seva promesa electoral de tornar a Catalunya i es va decidir aplicar ardits de prestidigitació legal perquè continués governant a distància. A partir d'aquí, tot ha estat un gran despropòsit per capítols: els moviments patètics per forçar la investidura de Puigdemont a distància, els successius intents d'imposar candidats jurídicament inviables i la investidura final d'un president vicari que actua per delegació i que no és a la Generalitat per governar sinó per mantenir viva la mobilització.
Atrapat en la teranyina del seu mateix relat, Torra continua parlant de desobediència i d’“aixecar la república”, mentre ERC intenta normalitzar la vida institucional i política. Una divisió profunda travessa de manera transversal el moviment independentista. La fractura entre els qui reconeixen el fracàs de la via unilateral i volen reorientar l'estratègia cap a una nova acumulació de forces sense calendari precís i evitant objectius inassolibles, i els qui pretenen mantenir la il·lusió que la independència exprés pot tenir encara la seva finestra d'oportunitat si es redobla l'aposta d'un enfrontament radical. La CUP és la més genuïna representant d'aquesta opció, però també l'abonen les restes de l'antiga Convergència, que lluita d'aquesta manera per la supervivència política. Temen que si van a eleccions en solitari continuarà el declivi electoral que només les circumstàncies extremes de les passades eleccions van aconseguir emmascarar.
En el duel que Torra ha mantingut aquesta setmana amb ERC ha tornat a passar el de sempre: que el més agosarat ha arrossegat l'altre. Aragonès ha fet marxa enrere per la mateixa raó que ho va fer Puigdemont quan va decidir no convocar eleccions la tardor passada. El vaixell del procés s'enfonsa, però ningú vol saltar primer a l'aigua per por de ser titllat de traïdor. L'independentisme màgic continua aquí i Esquerra no s'atreveix a desemmascarar-lo, per molt que està convençuda que no porta enlloc.
És comprensible que les bases sobiranistes visquin amb temor i ansietat aquestes escaramusses. La divisió els afebleix just quan ha de dirimir-se, amb el judici als dirigents acusats de rebel·lió, la part més dura del fracassat xoc amb l’Estat. Emocionalment continuen alineats en bloc amb la idea de resistir. Ningú ha posat sobre la taula una alternativa que els convidi a desistir. La Diada passada va ser una expressió d'aquest sentiment generalitzat. Però al mateix temps, comença a fer efecte la idea que persistir en l'enfrontament només pot portar a un nou fracàs i més dolorós. Entre allò dolent i el que és pitjor, molts comencen a pensar que potser el dolent sigui el millor. En circumstàncies com aquesta, es necessiten líders solvents capaços de reconèixer i dir la veritat. Però, de moment, no apareixen.
