Pompeu Fabra en orsai
Alguns mots del lèxic del futbol no tenen reconeixement normatiu ni tampoc qui els faci servir
En Puyal s’ha retirat de les retransmissions i ja no queda ningú que digui hems. I qui diu hems diu qualsevol de les expressions que acolorien la seva locució, especialment aquelles que provenien d’una col·loquialitat sotragada pel franquisme i que va rehabilitar per a la ràdio, quan el 1976 va començar el futbol en català. Tant van marcar aquelles paraules la seva manera de narrar els partits, que una bona colla dels seus rivals a les ones van decidir no fer-les servir, i això dels hems, l’orsai, el refli, el flèquic, l’aut i el linesman era sovint desqualificat com un anacronisme. O bé se’n criticava la procedència forana, en provenir tots aquests mots de l’anglès.
Mala peça al teler tenen doncs aquestes paraules, candidates a alimentar l’oblit, de la mateixa manera que, en temps de Fabra, ja ho tenien malament per ser admeses amb tots els honors. De fet, Fabra no va posar mai objeccions a la penetració de mots de llengües estrangeres, i cal admetre que la seva actitud era més moderna de la que presenten molts que, avui, se’n declaren seguidors. Deia així en una de les converses filològiques: “És un fet universal que, amb la cosa importada, tendeix a introduir-se la seva designació originària”. I tot seguit afegia, però, quin era el filtre imprescindible per prevenir l’excés: “Això no vol dir que no s’hagi de combatre la introducció innecessària de mots estrangers, avui tan abundosament practicada. Si és inútil de pretendre rebutjar-los en absolut, s’ha de procurar, però, de reduir-los al menor nombre possible”.
Amb aquestes bases, Fabra va dissenyar tota una estratègia de normalització terminològica. En primer lloc, calia expressar en català allò que es pogués dir en català, i d’aquí que en el mateix esport del futbol apareguessin substituts lògics per als anglesos goal-keeper o referee amb els catalans porter i àrbitre. En segon lloc, per Fabra era convenient mantenir la grafia original del mot forà mentre no s’hi trobés un substitut, a fi de no facilitar-li l’entrada i que després fos més fàcil de bandejar, com proposava en els casos d’amateur i penalty. I finalment, tan bon punt es verifiqués que el terme era propi i no tenia equivalent, calia adaptar-lo a l’ortografia catalana, a fi de no induir a lectures basades en l’escriptura i consolidar-ne l’ingrés; per això que admetés sense reserves paraules com futbol, gol, xut, còrner o tim.
Passa que Fabra no era pas gaire aficionat al futbol, com sí que ho era al tenis i a l’excursionisme, i en aquell moment, en plena eclosió de la cultura de masses i de l’esport com a espectacle, es va produir un fenomen lingüístic sense precedents, que el mateix Fabra no va saber tractar: la incursió d’un bon grapat de mots procedents de l’anglès, sí, però a partir de la col·loquialitat i d’una pronúncia matussera que s’escapava dels criteris esmentats. Ara és diferent, ara els anglicismes ens entren per via culta, però llavors s’estenien pel boca-orella i per mitjà de realitzacions d’allò més extravagants; d’aquí hems per hands, orsai per off side i refli per referee. De tot això, Fabra no deuria saber què fer-ne.
D’aquesta dificultat ens en dona una pista la polèmica de penal. Contrariat perquè la pronúncia penal subvertia qualsevol coherència filològica, no va poder evitar ficar-hi cullerada: “Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d’aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?”, proposta a la qual va respondre sorneguer Valentí Castanys a Xut!, tot recordant-li que de vegades la norma va per una banda i l’ús va per l’altra: “Lo de penal no ens ho faran pas canviar. Tot lo més, ho traduirem per panaaal, que és més típic. Què volen dir si no, falta greu? Figureu-vos tota la tribuna del Barça cridant: “Faaalta greu! Faaalta Greeeu!” Seria horrorós! És millor lo de ¡panaaaaaaal!”.
La conseqüència d’aquestes dificultats és intuïble mirant el diccionari Fabra, al qual van entrar totes les paraules acomodables als criteris fabrians però cap de les altres, les produïdes per generació espontània, i no és fins als anys noranta que se n’hi incorporen dues: orsai i l’esmentat penal. Per sort, penal ho diu tothom, però de les altres paraules, sense en Puyal, ja en podem fer el rèquiem.
