L’aprenent Dembélé

La temporada ha començat fa poc i l’equip blaugrana no gira encara rodó perquè ha canviat de futbolistes i juga una mica diferent de l’any passat: del 4-4-2 ha passat al 4-3-3. Coutinho ocupa la plaça d’Iniesta i Dembélé vindria a ser ara mateix el substitut de Neymar. Ha dit Messi que li ve més de gust obrir-se a la banda dreta, de fora cap a dins, i per tant quedava per cobrir l’extrem esquerre, circumstància que ha afavorit l’entrada del davanter francès, conegut com a “mosquit”, sobrenom que li va posar el seu company Umtiti.

Dembélé no passa mai inadvertit i ara mateix l’afició sembla dividida al Camp Nou. Tot i que segurament té més seguidors a favor, també n’hi ha que no els acaba de fer el pes, més que res perquè és un cos estrany en un equip de bricolatge, molt punyeter, amb uns automatismes tan definits que han acabat per compondre el que és coneix com l’estil Barça. La sensació és que, de moment, Dembélé ha arreglat amb les seves jugades i els seus cinc gols, un més que en tot el curs passat, les deficiències col·lectives del Barcelona i s’ha guanyat el lloc a l’equip de Messi.

A l’argentí se’l considera el punt final del futbol del Barça. Tot el que no té sentit per al rosarino a l’Argentina, troba la seva raó de ser al Camp Nou. El 10 seria la sublimació del joc del Barcelona. Res a veure amb Dembélé, un atacant diferent, fins i tot un àcrata en un equip codificat, circumstància que sovint descol·loca tant els seus companys com el contrari, i així es va veure en el partit contra el PSV. La falta que tan bé va picar Messi li van fer a Dembélé. I el 2-0 el va marcar el mateix jugador francès després de rifar-se Lozano, Hendrix i Schaab.

Van ser dues jugades que no consten pròpiament al manual del Barça. No és que siguin casuals, sinó que formen part de l’inventari propi de Dembélé. El mateix entrenador l’elogia per les seves conduccions, el desequilibri i l’u contra u, apreciables a la Champions, a la Lliga i a la Copa. Al mateix temps, en canvi, ha insistit que li falta treballar en qüestions col·lectives, especialment a saber defensar, no perdre la pilota i millorar a l’hora de prendre decisions, sobretot en la darrera passada, per més gols bonics que faci com va passar amb el PSV.

Té moltes coses bones i alguna d’única: és complet i té personalitat; sap jugar tant amb la dreta com amb l’esquerra, per dins i per fora dels dos costats del camp; regateja, desborda i trenca les línies rivals; centra i remata; es desmarca i ataca els espais; és descarat i per tant arrisca fins a ser imprevisible en un equip previsible, raó per la qual se li retreuen alguns defectes: hauria d’ajudar més, integrar-se i posar-se al servei del conjunt i, d’altra banda, cuidar-se millor, ordenar la seva vida, i tenir cura d’un físic malmès l’any passat per la lesió de Getafe.

Dembélé ja va escurçar aquest any les seves vacances i es va negar a ser carn de canó després de la molta munició que tenien els crítics: havia costat 105 milions, més 40 de variables. Molts creien que abans s’havia d’haver fitxat Mbappe, d’altres entenien que el trident no tenia sentit després de la fugida de Neymar, i el mateix club li va augmentar la competència amb el fitxatge de Malcom. Les coses no pintaven gens bé per a Dembélé si es tenia en compte la titularitat indiscutible de Messi i Luis Suárez i la simpatia general que desperta Coutinho.

El panorama només oferia una alternativa al jugador francès, la de rendir-se o rebel·lar-se, i va decidir desafiar l’adversitat a partir de la confiança que li ha donat Valverde. A canvi, l’entrenador li demana ara que sigui més solidari i ajudi a pressionar i ajuntar l’equip quan es parteix perquè juguen els quatre magnífics: Messi, Luis Suárez, Coutinho i Dembélé. Tots els que conviuen al vestidor del Camp Nou coincideixen en el diagnòstic: Dembélé és molt bo, però encara ha d’aprendre moltes coses del joc del Barça.

I vet aquí el nus del problema: Dembéle és un talent sense esforç, no ha necessitat suar mai per ser un virtuós, juga amb naturalitat, de manera desacomplexada, el futbol li surt sol i li costa entendre que no pot jugar el seu partit, sinó que també ha de formar part del que juga l’equip de Valverde. Com aprendre a jugar a futbol si ja en sé?, es deu demanar Dembélé. La sensació és que el francès és avui més necessari que mai perquè l’equip encara no gira rodó, i això vol dir que hi ha feina per les dues parts, no només per la de Dembélé. Transparent i sense trampes, el francès, de totes maneres, mai causarà indiferència al Barça.

Tots els seguidors culers tenen ganes de saltar al camp quan el veuen jugar: a vegades per abraçar-lo i altres per escanyar-lo. Falla o encerta, no hi ha terme mitjà amb Dembélé.