Doctor Foster

Desconeixia fins ara l’actriu i productora Suranne Jones, nascuda prop de Manchester el 1978, que incorporo a la llista d’artistes que segueixo per la seva colossal interpretació de Doctor Foster, una sèrie de la BBC que recomano amb deler. No us explicaré res de la trama i el desenvolupament, això avui es penalitza amb insults greus i prohibicions dels políticament correctes audiovisuals, que estan aconseguint d’infantilizar una cosa tan necessària i amb tant de suc com és analitzar i recomanar pel·lis i sèries. Només dir que el personatge central, Gemma –nom que fins ara em pensava que només era català– Foster és una metgessa de capçalera del Centre Mèdic de Parminster –localitat inventada pel guionista Mike Barlett–, que aquí anomenaríem CAP (Centre d’Atenció Primària), un dels ambulatoris que a la Gran Bretanya, després del cicló Thatcher, està privatitzat com tots els altres. La doctora Foster n’és la sòcia majoritària. És bona en la feina, molt bona. El seu personatge està en la línia del doctor House –de grata memòria per a mi–, ja que tot i que és dona i metge sense especialitat i no té la genialitat diagnosticadora d’aquell, sovint arbitrària per aconseguir el diagnòstic pertinent, tampoc no està per romanços. La doctora Foster diu sempre el que pensa i espera i fins i tot promou, amb els mètodes més expeditius que té a l’abast si no hi ha més remei, que tots els altres parlin clar. Ja se sap, tothom menteix, repetia House. I que diguin sorry (ho sento) quan toca, i en aquesta història toca dir-ho sovint. Si no ho dius, la Gemma Foster t’acorrala.

La sèrie es desenvolupa en el present i els dos protagonistes principals, el matrimoni Foster, estan entre els 37 ella i els 40 ell quan el relat arrenca. Em sembla molt bona perquè és un thriller matrimonial, un thriller emocional i familiar, un gènere que desconec si altres sèries tracten o si aquesta inaugura. Quin gran guió i realització (de diversos realitzadors, com manen les sèries) acompanyen les formidables interpretacions, sigui quina sigui l’edat dels personatges, de l’adolescència als setanta. Les dues temporades hipnotitzen: com continuarà cada capítol si el tema que tracta és més vell que l’anar a peu? Els seus creadors s’han inspirat en el mite grec de Medea d’Apol·loni de Rodes i coneixen molt i bé les pel·lícules del britànic Alfred Hitchcock i del canadenc David Cronenberg, del plom i arrogant (no dic que no sigui bo) austríac Michael Haneke, fins del no menys sonat danès Lars von Trier. Tornem al que ens ocupa. Com deia aquell, Godard, tot film és un documental, almenys del seu rodatge. I com diu aquell altre, R. A. Rosenstone, una pel·lícula de ficció informa més sobre la societat que retrata que no pas un documental. Exposa en general temes comuns, no extraordinaris com en general fa el documental. Tot ha estat decidit i és a la pantalla per algun motiu, cosa que per a un historiador és mel. Doncs imagina’t una sèrie, amb aquest munt d’hores. D’entrada, aquí, l’ambulatori municipal privat. O les històries clíniques dels seus pacients com a arma llancívola, fins i tot per fer xantatge.

És clar, és clar, em vaig dir, per què no? He conegut i patit metges xantatgistes, que a més et parlen (malament) d’altres pacients. El concepte d’història clínica permet traçar paral·lelismes amb altres expedients públics, tot i que, per descomptat, la seva principal característica pertany a la família del secret de confessió, la confidencialitat entre pacient i metge. No comporten aquest deure confidencial els currículums d’altres professions. Però serveixen igual per al tràfic d’influències i fins i tot, tenint en compte el que s’ha vist aquests mesos per aquí, per al xantatge entre la classe política institucional. El que hi ha de confidencial aquí és la mentida…

Hi ha molta gent mentint sobre els CV, universitaris en aquest cas. Als doctors House i Foster tot plegat no els sorprendria gens, ni als seus guionistes, que per això estan portant a la pantalla el que tothom sap però ningú no explica. Al cap i a la fi és una garantia d’èxit, ja que el públic és en gran mesura com aquests doctors: els espectadors volen saber, no suporten la mentida adotzenada i malèvola, i estem una mica farts de veure-ho reflectit únicament en els temes de sempre: màfies, polítics, premsa. Ataca altres contextos i tindràs èxit de públic. Ara només falta que els espectadors no ens acontentem a posar-nos al dia en altres contextos menys coneguts –el mèdic, l’universitari, l’estament institucional i els seus CV– veient una sèrie, per més bona que sigui.

Una altra lliçó de la televisió pública (britànica).

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.