Maluma, el seductor que es va enamorar de les seves paraules

Li brillava tot: els cabells recollits en un monyo japonès, la camisa, els laterals dels pantalons, les polseres de brillants, el rellotge, el marc de les ulleres de sol, el micro: semblava una joieria. Estava sobre l'escenari, captat per totes les càmeres del recinte, movent-se de manera pesada, com si trepitgés claus amb els quals reblar un entarimat sobre el qual caminava amb mocassins sense mitjó. Deliri. Elles, aclaparadora majoria al Sant Jordi, projectaven els seus somnis mentre ell cantava Corazón i després, per rematar la seducció, Vente pa’ca evocant Ricky Martin. Fum, llums, quatre músics i un cos de ballarines en llenceria fina donant cops de karate amb els malucs. Pujava el to a la platea, abandonades les cadires pels qui podien aglutinar-se entorn del provocador i ell passejava mentre, murri, cantava Me llamas com si realment estigués obrint les seves portes. Maluma, la sensació, treballant el personatge. Maluma, el músic, afrontant dues hores de concert per reafirmar-se com a estrella llatina i evidenciar que el reggaeton ja regna en gairebé monopoli.

Va dividir Maluma el seu concert en quatre parts: la comentada i vigorosa arrencada, una transició cap a un tram acústic que es va eternitzar per pujar a escena una jove de les que no surten en els seus clips amb la qual va voler projectar una imatge humana i aliena al masclisme que de tan demagògica, compassiva i potinera va caure pel seu propi pes, un altre fragment rítmic amb Borro cassette, Chantaje, Bella i Carnaval com a plats forts i el tram de bisos rematat pel celebèrrim Cuatro babys. Dit així semblaria que el concert va transcórrer veloç, una imparable concatenació d'èxits capaç de remoure els fonaments del Sant Jordi, ple encara que insòlitament poblat de cadires, abandonades tot just començar com un xicot pesat. Però no, la que sobre el paper semblava una actuació dinàmica va resultar desdentegada.

I és que Maluma s'encanta i no pot parar de parlar, i quan ell no ho feia, un músic que recordava Bruce Willis animava l’ambient mentre l'estrella es canviava de roba, lluint per cert uns modelets idonis per exemplificar l'extravagància. Però Maluma tornava a parlar i deia bajanades, o demanava que li ensenyessin banderes, fins llavors nuades al Superman com estelades al Canet Rock, o demanava a les fans que li mostressin els seus cartells, i de platea emergien declaracions de passió, “soc les teves quatre babys” resava el cartell sostingut per una noia amb aspecte de poder fer realitat la seva proclama, mentre Maluma, samarreta imperi, més tatuat que un futbolista, allargava els entreactes fins a l'extenuació aconseguint l'impossible: que el públic tornés a les seves cadires mentre un senyor de la platea cridava “volem perrear”. I sí, Maluma divagava facilitant que el públic perdés per moments el fil de l'actuació.

Quan l’actuació es reprenia reflotaven els ànims, reapareixia el ritme i ells tornaven a somriure satisfets perquè elles, les seves parelles, de nou brillaven en els seus vestits mentre el ball s'ensenyoria del recinte i els més arrauxats baixaven el seu centre de gravetat fins al punt en què Pajares començaria un acudit sobre el lumbago. Maluma, de moviments escassament felins, cos sòlid, cames obertes com per iniciar una haka maori, picava a terra marcant el ritme i es deixava veure. S'obrien de nou els somriures. Va triomfar, sí. Cap rastre de polèmica, fins a cert punt estèril, ja que el masclisme de Maluma i de molts altres no només descansa en alguna de les seves lletres, sinó en la projecció que fa de la dona i el paper que li atorga en un festeig, majoritàriament passiu, d'objecte conquistable i voluble. Va triomfar Maluma, però alhora va deixar les ganes de veure’l en un concert sense interludis ni verborrea de venedor ambulant. Potser és impossible