A la mossa de Cornellà

No conec la mossa d’esquadra del penós incident de Cornella, quan un individu va assaltar la comissaria on estava de guàrdia i, ganivet en mà, va intentar matar-la. Naturalment, no tinc altres dades que les (nombroses) que han publicat els mitjans de comunicació. El primer que crida l’atenció, en el context de la gravetat de l’acció, és la lleugeresa d’algunes reaccions de tercers, basades en el que jo anomenaria “pensament impecable”. Es tracta d’uns principis tan indiscutibles com abstractes, que traslladen la càrrega de la sospita i de la prova a l’agent. Es va lluir, com ja va passar ara fa un any en els atemptats de l’agost, la CUP, que de tants principis que té acaba apujant la quota als seus afiliats homes pel fet d’haver nascut així. Una discriminació per raó de sexe agreujada per una mesura que és una sanció col·lectiva sobre una variable que els sancionats no poden controlar.

Però no només la CUP. Altres veus suggereixen que hi havia “altres maneres” de solucionar l’assumpte. Aquest tipus de judicis de valor no solen tenir en compte dues coses: el context concret i la informació disponible. La mossa està de guàrdia, un individu entra atropelladament cridant en àrab, salta la finestreta i l’ataca ganivet en mà. Ella dona veus d’alarma (i hi acudeix el sergent de guàrdia amb una arma), es retira uns passos, apunta amb la seva arma l’atacant, el commina a desistir en l’actitud, i després li dispara primer a l’espatlla i després en una cama, però l’agressor segueix avançant. Per això, quan el mateix Sargento està a punt de disparar, l’agent dispara i neutralitza l’individu. No sé qui de vostès, lectors, ha estat davant d’una situació com aquesta, i en la tessitura de disparar a un atacant que resulta ser un ésser humà.

Però l’incident em suggereix el següent: l’agent estava ben entrenada, va actuar amb professionalitat i, si se’m permet, va actuar amb proporcionalitat. Per què? Perquè, a banda del context, hem de tenir en compte la informació disponible sobre aquest tipus d’actes. Aneu al web Global Terrorism Database, i veureu que en els últims cinc anys a Europa en cinc casos l’atac ha estat amb arma blanca; en tres, amb arma de foc; en quatre, l’atacant afirmava (com el del 17 -A a la Rambla) que duia més explosius, i en vuit es van utilitzar vehicles. En alguns casos, una combinació de diversos d’aquests instruments. Ara sabem, si ho comparem al que sabíem el 2001 o el 2004, molt més sobre aquest tipus de terrorisme, i qualsevol expert explica que davant d’una situació imprevista i que es desencadena en qüestió de pocs segons, els professionals han de reaccionar immediatament i situar-se en la pitjor de les hipòtesis. Els altres el que hem de fer és sortir corrents a tota velocitat.

Segur que la mossa en qüestió, amb les dades que tenim, no mereix una mica més de consideració? A França, al cap de dos dies, un incident relativament similar va tenir immediatament la reacció policial, política i social que el cas exigia. Aquí, una mica menys; les autoritats van reaccionar, però la gent, la societat, no ho ha fet realment. Aquí un dels problemes subjacents en matèria de societat i terrorisme és que la gent tendeix a horroritzar-se, però com si mirés cap a una altra banda, com dient “vaja, és terrible, però d’això que se n’ocupi la policia”. Aquesta societat no sembla que acabi d’entendre que la seguretat i els seus requeriments, les seves incomoditats, també són cosa de la societat. També hi interfereixen altres factors, a banda de la lleugeresa moral d’alguns. La política sectària interfereix aquí, el Sr. Puigdemont no se n’assabenta allà, les anomenades tertúlies ni els ho explico.

No, ser policia no és fàcil, i per això no estaria de més que no només els sindicats del cos i els seus comandaments donessin suport a la mossa. Si fem una enquesta aquests dies, la gran majoria dels enquestats no retindran probablement aquesta notícia com la més rellevant. En tenen per triar i remenar: el tema del Valle de los Caídos, què s’ha de fer amb el Sr. Franco, què s’ha de fer amb tots els altres que estan enterrats allà, sense que els ho preguntessin. O què passarà l’1-O, que coincideix amb un altre 1-O de gran rellevància. I que, si ens ho permeten, comentarem en una altra ocasió.

Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política (UB)