_
_
_
_

L’economia del desamor

Trencar el vincle familiar representa, per a les classes mitjanes, un viatge cap a l’empobriment

Oficines del registre civil de Madrid. En vídeo: Les vacances d'estiu són el període en el qual més es deterioren les relacions de parella.Vídeo: Víctor Sáinz | ATLAS
Miguel Ángel García Vega

Pot ser que el matrimoni parli d’amor, però el que és segur és que el divorci i les separacions parlen de diners. Trencar una relació, de dècades moltes vegades, deixa cicatrius insondables a l’ànima, la majoria per a sempre, d’altres per a massa temps. Entre la sístole i la diàstole del cor habita aquesta fractura entre la sang que arriba i la que raja. A mig camí d’una vida passada i una altra de futura. A Espanya es van registrar uns 96.824 divorcis, 4.353 separacions i 117 nul·litats el 2016 (últimes dades disponibles). Amagada darrere de cada xifra, hi ha una història que, com a les millors novel·les, un dia va semblar d’amor.

Quan tot això acaba, només queda un viatge, moltes vegades glacial, a través de notaris, jutges, procuradors, perits. Professionals que dissoldran aquest passat i aquesta vida comuna. Aquesta esquerda revela un ecosistema extens que fa que, per exemple, als Estats Units la “indústria” del divorci gestioni 50.000 milions de dòlars (42.700 milions d’euros) i mogui 800.000 demandes cada any. Un peatge car, perquè els qui passen per aquesta experiència perden, de mitjana, el 77% del seu patrimoni. Un món que es mou entre la pena i l’esperança d’una vida millor. Entre la memòria i el que alguna vegada va ser desig.

A Espanya, el cost de la dissolució de la família té un tribut econòmic marcat per la complexitat, el pacte o la baralla. Les taxes són molt variades. El Col·legi d’Advocats disposa d’unes taules pels serveis, però són orientatives. Si el divorci és de mutu acord, els preus varien bastant davant del contenciós i la necessitat d’acabar davant del jutge. En el primer cas, pot anar des dels 2.000 fins als 4.000 euros; en el segon, fàcilment es dispara entre els 6.000 i els 16.000 euros. A part, cau tot un devessall de notes a peu de pàgina: procuradors, psicòlegs, notaris i, fins i tot, advocats penalistes. Però cal començar el record pel principi. “A Espanya, un percentatge molt alt de parelles està casat en règim de guanys. I s’imposa el repartiment. En general, el problema bàsic és que una de les parts sol tenir molta informació sobre el patrimoni comú i l’altra, no. Això exigeix reconstruir-ho”, aclareix Javier Orts, soci del bufet B. Cremades i Asociados.

La gran batalla es dona en els camps de la pensió alimentària o compensatòria. “En molts casos, el progenitor que no té la custòdia es desentén totalment i paga tan poc com es pugui. Aquí la lluita és a mort”, observa l’advocada experta en família Carmen Marcos. “S’oculten ingressos, s’inventen deutes i, fins i tot, es declaren insolvents per no haver de pagar o pagar tan poc com sigui possible”. Els antics amants es converteixen en nous estranys, res és com abans i perd qui sempre sembla estar destinat a fer-ho. “Per la meva experiència, en el tema de les pensions, la classe mitjana i mitjana alta és la que surt pitjor parada, tant qui paga com qui rep. Perquè les classes altes es poden permetre d’abonar unes pensions que no solen foradar la seva economia”, admet Javier Orts.

La custòdia dels fills és una altra batalla. “És la part més complicada, per sobre de l’econòmica”, apunta Delia M. Rodríguez, directora de Vestalia Asociados. “Quan hi ha discrepàncies, les posicions són irreconciliables i cal anar al jutge”. Llavors, sembla que els litigis no acabin mai. Sempre hi ha noves mesures que se sol·liciten, un nou incident, una nova execució, una nova providència; un nou dolor.

Posar el comptador de la vida a zero és complicat. La clau és la paraula i l’acord. Trobar, entre tant de desànim, una veu comuna. Si la ruptura parteix del consens mutu es pot anar al notari i “liquidar-hi” els béns. Un acord mutu, en una notaria, sense fills, sense béns, sense res, costa uns 600 euros. Si calgués liquidar actius es mouria entre els 3.000 i els 5.000 euros, en funció de les propietats, una xifra a què caldria sumar les minutes de l’advocat i el procurador. El preu de dir adeu és elevat, fins i tot, en els temps digitals. Per això han irromput infinitat de plataformes que per uns 300 o 400 euros tramiten el divorci. Uns competidors que grinyolen en el statu quo del sector. “La relació entre l’advocat i el client és molt especial: has de donar dades molt personals i no pot ser substituïda per uns formularis trets d’Internet”, critica l’advocada Elena Zarraluqui.

Tot i que el nombre de divorcis ha disminuït per la crisi, és difícil trobar un bufet especialitzat en dret de família que no admeti estar desbordat de casos. “En l’actualitat, són moltíssims els cònjuges amb problemes que se separen de fet; cadascun fa la seva vida, però continuen casats. Perquè quan els dius que si es divorcien no els quedarà pensió compensatòria [els jutges les estan fixant per períodes limitats] ni de viduïtat i, a més, hauran de vendre la casa i el seu nivell de vida baixarà, llavors s’ho repensen”, relata Carmen Marcos. “O bé continuen com estan o bé tramiten el divorci directament sense prèvia separació legal”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Miguel Ángel García Vega
Lleva unos 25 años escribiendo en EL PAÍS, actualmente para Cultura, Negocios, El País Semanal, Retina, Suplementos Especiales e Ideas. Sus textos han sido republicados por La Nación (Argentina), La Tercera (Chile) o Le Monde (Francia). Ha recibido, entre otros, los premios AECOC, Accenture, Antonio Moreno Espejo (CNMV) y Ciudad de Badajoz.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_