Ni ‘La Gioconda’, ni l’‘Ecce Homo’

Després de 23 anys de conflicte entre les quatre filles de Julio Muñoz Ramonet i Barcelona per la col·lecció que l'industrial va deixar en herència a la ciutat, el balanç, en xifres, és devastador: només han tornat 19 de les més de 350 obres que formen part de la col·lecció que es reclama després que el Tribunal Suprem el 2012 donés la raó a Barcelona. Les dues primeres van ser L’anunciació, d'El Greco, i L’aparició de la Verge a Sant Jaume i els seus deixebles, de Francisco de Goya, que es van lliurar el juliol del 2017. El 20 de juliol van arribar 12 obres més i dimarts passat van passar a les mans de la ciutat cinc altres peces. El retorn de les últimes pintures, el 31 de juliol, ha donat un respir als responsables de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, l'entitat municipal que des del 1995 reclama (unes vegades amb més intensitat i convicció que d’altres) la seva legitima herència i els ha permès marxar de vacances amb la convicció que perseverant és possible aconseguir aquesta col·lecció que tant es fa de pregar.

Una de les majors dificultats que s'han trobat els experts que assessoren la Fundació (principalment Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda) ha estat la falta de col·laboració de les germanes Muñoz: No han donat ni dades ni fotografies sobre les pintures i la col·lecció s'ha hagut de reconstruir a partir d'inventaris que Muñoz Ramonet va realitzar quan les pintures, que figuraven com a actius de les seves empreses, passaven d'una a l’altra. Això ha dificultat la valoració sobre qualitat o, fins i tot, autenticitat de les peces. “Totes les obres estan pendents d'estudi”, va assegurar Anna Ferrer, presidenta de la Fundació, després d'arribar les primeres 12 el passat 20 de juliol.

Però de quines pintures parlem? Quin és el seu valor artístic i econòmic? Són grans obres o rampoines i extravagàncies? Ni una cosa ni l'altra. No hi ha una Gioconda ni un Ecce Homo com els que es van crear a Borja fa uns anys, però totes són peces amb interès.

Moltes de les pintures han tingut una vida més enllà de la polèmica que ara protagonitzen. Com Retrat de dona, un exquisit quadre que Antoni Caba va pintar el 1873 i que va pertànyer a Bosch i Catarineu, l'industrial que va deixar el 1934 la seva gran col·lecció com a aval a l’Institut Català d’Atur Forçós perquè la seva empresa Unión Industrial Algodonera no s'enfonsés i ja no les va recuperar més. El 1950, mitjançant una operació d'enginyeria financera, les obres van passar a les mans de Muñoz Ramonet que havia comprat l'empresa el 1944. De les 19 obres recuperades, 10 van formar part de la col·lecció de Bosch: la de Goya i El Greco i vuit peces que han estat a la finca familiar de Los Cedros (Ca L’Isard) de Sant Andreu de Llavaneres. La resta les va comprar amb posterioritat Muñoz.

L’obra de Caba va ser una de les tres que la Fundació Comte de Barcelona va demanar el 1987 a Muñoz per mostrar-la en l'exposició Col·leccionistes d’Art de Catalunya comissariada per Maria Luisa Borràs, malgrat que el catàleg no esmenta qui és el seu amo.

Paret i Ortoneda

Muñoz va prestar també Retrat de dama, de Luis Paret i el Tríptic de Santa Caterina, pintat al segle XV per Mateu Ortoneda. Per exposar-les es va signar una pòlissa de 57 milions de pessetes. .

De les 17 obres que han tornat al juliol, set són taules gòtiques. Alberto Velasco, conservador del Museu de Lleida, és un expert en aquest període. Prudent per analitzar les peces a partir de fotografies, és taxatiu amb la possibilitat que una d'elles, un Sant Francesc d’Assís de la segona meitat del segle XV, sigui de Pedro Berruguete. Després de descartar aquesta autoria proposa que qui la va pintar és algú del cercle d’Antonio de Comontes, un pintor establert a la zona de Toledo al començament del segle XVI, encara que insisteix que cal fer un estudi profund de la peça.

Una altra de les obres destacades, segons Velasco, és un Calvari que ocupava la part central d'un retaule. “És una peça catalana del XIV, no del XV-XVI com s'ha dit. L'estil és clarament gòtic italianitzant, molt en la línia de Ferrer Bassa i el seu entorn i del primer moment del taller dels Serra. Diria que és una peça inèdita en la historiografia catalana. És molt interessant perquè no és massa habitual que surtin obres noves d'aquest moment”.

Quant a les dues taules d'un retaule dedicat a la Verge, un Jesús entre els doctors i una Presentació de la Verge al temple, datades per la fundació al començament del segle XVI i que es van lliurar amb vitrines, en un marc cobertes amb cristall, una moda habitual en el comerç d'antiguitats dels anys vint del segle XX, Velasco remarca que encara que les mesures són idèntiques poden ser d'autors diferents. “En el cas de la taula de la Verge crec que és d'un autor proper a Correa de Vivar, de la zona de Toledo o d'algú de l'entorn de Juan de Borgoña, per Toledo o Àvila”. L'altra, “presenta rostres més expressius i quixotescos i la figura de Jesús porta un nimbe daurat molt elaborat que no surt en l'anterior. No semblen del mateix estil, però són dues peces molt interessants, no estan malament”.

La predel·la d'un retaule amb un Sant Pere, un Sant Joan Evangelista i un Sant Andreu nimbats que es va assegurar que era d’Escola Aragonesa, per a Velasco és una peça clarament castellana, l'autor de la qual està prop de Bartolomé de Castro, pintor actiu a la zona de Palència a la fi del segle XV.

Retrat de la marquesa de Mujica és una de les quatre obres signades al segle XIX per Winterhalter de la col·lecció Bosch i Caterineu. No obstant això, el Retrat de cavaller és l'única pintada per Joshua Reynolds al segle XVIII que pertanyia a la col·lecció. El Nen Jesús atribuït a Alonso Cano que també es troba, com la resta de les 19 obres, al MNAC, és segons altres experts “no un Cano, sinó una obra del cercle flamenc de Rubens”. Holandès també és un altre retrat d'un nen datat el 1613, com l'obra Abeurador, pintada un segle després per Balthasar Paul Ommeganck.