Fa mig segle

L’any 1968 ens convida a fer un exercici interessant, més enllà de commemorar el famós Maig francès, que consisteix a avaluar des de l’actualitat alguns d’aquells esdeveniments. Hi insisteixo: des de la realitat actual. Per exemple, amb les informacions que hem pogut acumular en cinquanta anys, ara sabem que el gener del 1968 els Estats Units van començar a perdre la guerra del Vietnam. Encara quedaven uns quants anys, fins a l’abril del 1975, perquè la derrota fos definitiva i, sobretot, televisada en directe, cosa que llavors ens feia pensar que la televisió seria l’última de les grans tecnologies. Però abans no estava tan clar. Per descomptat, tot i que el Vietcong —la guerrilla comunista— va aconseguir amb “l’ofensiva del Tet” entrar a l’ambaixada nord-americana a Saigon i ocupar fins al tercer pis, els responsables polítics a Washington retorçaven el llenguatge per fer veure que les coses anaven més bé que mai. Era evident que no, però una lliçó apresa devia ser que la narrativa de la classe política no descriu mai la realitat, descriu el que ara Trump anomena, amb molta barra, “fets alternatius”.

 Un altre exemple és la invasió soviètica de Txecoslovàquia. Ara sabem, cinquanta anys després, que aquella cruenta invasió, sumada a la d’Hongria el 1956, o la repressió a Polònia el 1968 i el 1981, mostrava un model que no només era un zombi, sinó que ho era en una modalitat que havia durat setanta anys, i del qual ara en queda algun parc temàtic (com Corea del Nord). Ara sabem, cinquanta anys després, que la guerra de Biafra, a Nigèria (1967-1970), seria el laboratori d’un genocidi que ni era el primer ni l’últim, però que tota una generació de fotògrafs de guerra va “mundialitzar” de manera inèdita. Parlem de l’edat d’or de les grans agències de fotoreportatge de guerra: Gamma, Sigma, Sipa, que semblava que fins i tot superarien l’agència mare, Magnum (i que ara és l’única que sobreviu). O la guerra dels Sis Dies entre Israel i alguns dels seus veïns àrabs, una gran victòria militar que va portar a diverses dècades d’ocupació israeliana dels territoris palestins, i avui, cinquanta anys després, a un escenari que —creieu-me— al vuitè dia d’aquella guerra ningú preveia, ni tan sols entre els dirigents polítics i militars israelians. Ara sabem, cinquanta anys després, que aquella guerra del 1967 va establir les bases d’un canvi total del mapa de l’Orient Mitjà. 

Seria interessant intentar avançar-nos mig segle en el temps, i imaginar com veuran els nostres conciutadans (mundials) alguns fets del món actual, i d’exemples per intentar-ho en tenim molts. Si ho apliquem al cas Trump, la incertesa és la variable dominant de qualsevol hipòtesi. Si hi ha vida a Mart, tot i que més aviat sembla que no, i potser haurem admès per fi que la cursa espacial és cara, lenta i no gaire important. Pel que fa a aquesta qüestió, és apassionant mirar des d’aquesta òptica la pel·lícula de Kubrick 2001: Una odissea de l’espai, que ens anunciava el 1968 un futur llunyà (el 2001!) que era una barreja de còmic i de conclusió tan intel·lectualment confusa que fa poques setmanes alguns experts (en Kubrick, en l’autor del llibre, Clarke, o en futurologia en general) encara no es posaven d’acord sobre el significat de la seqüència final. I el 2001 ja ens queda disset anys enrere… 

Queda un últim exercici de prospectiva per a qui s’hi animi: d’aquí a cinquanta anys, què diran els uns i els altres del que va ser el procés? D’una banda, els qui el van viure i afirmin que va ser com cadascú el recorda. Per exemple, si Arrimadas i Rufián encara són vius (els desitjo una llarga vida, de debò), com explicaran el seu relat d’una cosa que va succeir, però….? S’haurà independitzat Catalunya? Existirà encara la Unió Europea? O, per la banda més dramàtica, quants migrants hauran mort al Mediterrani? 

D’altra banda, els historiadors que no ho van viure ho hauran investigat i “historiat”, i sempre quedaran les hemeroteques de suports múltiples (premsa escrita, ràdio, televisió, xarxes i més xarxes) per a qui en vulgui saber més. Els nostres nets i besnets potser preguntaran amb curiositat i fins i tot estupefacció, com li va passar fa no gaire a un bon amic, un dels principals líders del Maig del 68, Henri Weber: “Avi, pel que sembla hi va haver força agitació als carrers, però com és que us fèieu comunistes, trotskistes, maoistes, situacionistes [sic]? Què us passava pel cap?”.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB).